Ovidi Montllor, la fera ferotge de la cançó (1970)

Peces Històriques Triades Per Josep Maria CasasúsSón tres persones que, d’una manera o altra, han produït per al nostre país. Més joves que la guerra civil, tenen, per tant, menys de trenta anys. L’una ve de família menestral i ha viscut sempre al llindar del districte cinquè. L’altra s’ha criat a l’Eixample pobre, el de la banda dreta venint del mar. El darrer pertany a una família pagesa que s’arrelà a Alcoi i es proletaritzà. És l’Ovidi Montllor. No pot cantar d’una manera decent. Gairebé diríem que no solament trontolla la barraqueta del que ja ha estat consolidat, sinó que som incapaços de cultivar allò que representi el més tènue símptoma de renovació. Vegem-ho si no. Ovidi Montllor és la fera ferotge de la cançó. Si observàveu les mans de l’Ovidi diríeu que són de treballador. Un dia, la fera ferotge sortí al carrer i cantà... i alguns la voldrien un altre cop a la gàbia. Té vint-i-sis anys, però aparenta el caire d’un infant desgraciat, a la manera romàntica de Dickens. -El meu pare -em diu-és de Torremanzanas, a Alacant, de família pagesa que féu cap a Alcoi quan el meu pare tenia vuit anys. Als sis ja treballava de pagès i, dos anys més tard, entrà a la indústria del paper. Aleshores rebia ensenyament gràcies a un mestre que pujava els diumenges a la tarda, perquè el meu pare vivia als afores d’Alcoi. La meva mare nasqué a Muro d’Alcoi, també de família pagesa, i, com el meu pare, anà a Alcoi de petita. No anà mai a escola. Treballà des dels nou anys a la indústria paperera. Els meus pares es casaren l’any quaranta. Durant la guerra, la mare treballava en el paper, i els diumenges als poblets del voltant anava a buscar pienso per a tota la setmana: patates, farina, cigrons, llenties. Tot el que podia aconseguir. El pare lluità a zona roja. [...] No conec Alcoi, però sé per l’Ovidi que aquesta ciutat és la més industrial de tota la rodalia i que té la forma d’una olla enclotada entre muntanyes. De mica en mica, la gent de pagès ha anat abandonant les terres, si les tenia, per a provar de viure a “ciutat”. L’Ovidi ve de pagès, però s’ha criat arran de dos mons, entre el camp i la ciutat. No sé si és aquest el cas, però de vegades aquestes i altres ambivalències són perilloses: perquè produeixen la ingent multitud dels marginats, que, com diu l’Ovidi, han estat fets a cops de pal. [...]