Publicitat
Publicitat

PP, populisme i nacionalisme

Si hi ha un partit a Espanya que representa com cap altre les essències del populisme i del nacionalisme és el PP, i ho demostra el fet que aconsegueixi endossar totes dues etiquetes als seus adversaris i a sobre aparèixer com la força moderada i democràtica necessària per frenar-les. Aquesta és sens dubte una de les bases més importants que juga el PP en la seva peculiar manera d’entendre el joc de la democràcia, i la guanya gairebé sempre amb el recurs a allò que amb Trump ha vingut a anomenar-se postveritat, i que coneixíem de sempre amb el nom de porca mentida. Trump afirma que Obama és fundador de l’Estat Islàmic; el PP sosté que Catalunya és governada per un pensament nacionalista únic de rivets totalitaris en què la llengua castellana i els seus parlants són assenyalats i perseguits. Podem dir-ne postveritat, però són les intoxicacions de l’opinió pública de tota la vida. I per cert, solen aconseguir l’efecte que busquen: al PP només una de les seves postveritats es pot dir que no li va acabar de funcionar (que els atemptats de l’11-M els va cometre ETA) però tampoc no els va fer cap efecte bumerang que els obligués a retractar-se’n.

El populisme, i també el nacionalisme, no són ideologies pròpiament dites, sinó (com li deia Íñigo Errejón a Josep Ramoneda a l''Ara Diumenge' de fa una setmana) formes de construcció de la identitat política. Succeeix, però, que totes dues arrosseguen un bagatge i unes connotacions tan inequívocament negatives que el PP ha buscat astutament la manera de posar-les en pràctica (perquè són electoralment rendibles) mentre encoloma l’etiqueta als altres. Com que Amèrica encara marca el pas, el nou patró del nacionalisme i del populisme és el susdit Trump (amb eslògans tan retronadors com “ America first ”o “ Buy american, hire american ”), però el PP li duu anys d’avantatge. Trump s’inventa una Amèrica empetitida que necessita (segons ell mateix) “tornar a ser gran”; el PP va recuperar del bagul franquista (després d’uns quants anys de Loapa i modèlica Transició) l’orgull de ser “ muy españoles y mucho españoles ”, en la cristal·lina definició de Mariano Rajoy, president tot i la seva capacitat de perdre milions de vots entre unes eleccions i les següents.

El PP titlla els altres partits de nacionalistes i populistes perquè sap que no hi ha nacionalismes bons i dolents, com no hi ha populismes bons i dolents. Són etiquetes que actuen com a llufes absolutament negatives, i per això s’apressa a penjar-les a l’esquena dels altres abans que ningú tingui temps de remarcar que són ells els qui, més que ningú, mereixen portar-les. Un gran pas endavant del sobiranisme ha consistit a deixar enrere els anys en què la reivindicació nacional catalana es deixava etiquetar (i encara pitjor, s’etiquetava a si mateixa) com a “nacionalista”. Aconsellaríem a comuns i podemites que no perdin més temps intentant reivindicar un populisme “bo” perquè és “d’esquerres”. El populisme sempre és dolent, i els populistes són ells. El PP.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT