ABANSD’ARA

Pactisme amb eufemismes (1995)

De l’article de Josep Faulí (Barcelona, 1932-2006), a l’Avui (28-V-1995). Aquests dies fa vint-i-cinc anys que es reunia el Concili Provincial Tarraconense. Debatia la creació d’una Conferència Episcopal Catalana, iniciativa que liderava -a la foto- Antoni Deig (Navàs, 1926 - Manresa, 2003), el bisbe de Solsona compromès en la defensa de la llengua i la cultura del país.

El concili de les diòcesis catalanes, mitjançant el qual la jerarquia ha auscultat l’opinió dels fidels, serà clausurat diumenge a Tarragona. [...] Hi ha funcionat un pactisme possibilista, amb inevitables i sovintejats recursos als eufemismes. En molts de casos, per tant, s’ha de llegir endevinant o interpretant i sense oblidar, en cap moment, que, tot i els 158 membres del Concili, de pares conciliars autèntics només n’hi ha hagut i n’hi ha 14. En aquest context és molt interessant el procés que ha seguit la proposta de creació d’una Conferència Episcopal Catalana. Interessant perquè, tot i les reticències i les pors, pel camí del pacte i de l’eufemisme, ha arribat a port: prescindint del nom i de la figura concrets, es dibuixa un ampli consens sobre la necessitat d’una fórmula jurídica pròpia per al conjunt de les vuit diòcesis catalanes. [...] Tant el resultat com la seva projecció es relacionen directíssimament amb l’històric document que els nostres bisbes publicaren, aviat farà deu anys, amb el títol Arrels cristianes de Catalunya. En el context del debat sobre el tema, un debat animat públicament sobretot per la insistència de monsenyor Deig, i com a preparació de les discussions conciliars, dos bons textos enriquiren i aclariren el tema: un estudi publicat per Josep-Rafael Carreras de Nadal a Documents d’Església (15-1-1995) i un llibre de Joan Gomis editat per Thassàlia (1995). Es tracta de dos papers diferents, tot i que coincidents en la reclamació de la Conferència Episcopal Catalana, perquè el primer accentua el caràcter jurídic, i el segon, el pastoral. Carreras demostra amb escreix que la conferència és canònicament legal i possible i que, de cap de les maneres, resta condicionada a la independència política, mentre que Gomis, sense oblidar aquestes qüestions de base, precisa que no es pretén el simple exercici d’un dret, sinó de valdre’s d’aquest per aconseguir una col·lectivitat cristiana amb més possibilitats de servei, de solidaritat i de progrés. Parlar de conferència pròpia, de regió eclesiàstica amb dues províncies o de província novament unificada, d’acord amb el pactisme eufemístic, ve a ser el mateix. [...] Uns prelats responsables no poden fer concebre als fidels unes expectatives de realització dubtosa o difícil, però, a la vegada, la mateixa responsabilitat els obliga a obrir-los un camí que ells mateixos, amb la pràctica de molts anys, demostren que és l’encertat. [...] Fa vergonya de recordar-ho, però tant la predicació com el catecisme en català visqueren moments d’atac o fre, però, gràcies a l’elementalitat essencial, s’imposaren. Els presidents de les altres conferències episcopals i els secretaris d’Estat passen, però el fet viu de Catalunya i els catalans continua. [...]