Sóc dels ingenus que encara es pensen que la llei del cinema tirarà endavant, i que el català ha d'estar preparat per assaltar els multicinemes: el doblatge dels films, esclar, però també tot el que hi va associat, el que el públic mastega o xarrupa en la penombra. Perquè el típic consumidor de multicinemes sempre arriba a les sales amb un budell buit. (Sigues tolerant, Albert.) Monzó, que comparteix la neurosi de voler veure les pel·lícules en silenci, va ser dels primers a intentar esquivar les odioses palomitas dient-ne blat de moro esclatat , un terme de dubtosa correcció política. Amb el temps hem après a dir-ne crispetes (també se'n diu rosetes o gallets ). I només per això tinc la sensació que aquell crec-crec ja no em fa tanta malícia.

Però ens hem oblidat del blat de moro torrat, igual de llarg i poc afortunat, i que avui rep un nom d'inquietants ressonàncies ultracatòliques: kikos . I aquí ve la meva proposta: blat de moro és la forma estàndard però també en diem moresc, panís i dacsa .

Una bona manera d'aprofitar la riquesa dialectal és fer general el mot d'algunes comarques donant-li un sentit més concret. Avui a les del Camp de Tarragona ja es fa servir moresc volent dir blat de moro torrat , i em sembla una solució ideal per estalviar-nos el tràngol d'haver de dir-ne kikos o xiuxiuejar, enmig de xxsts dels del voltant: "Passa'm el blat de moro torrat".