El Procés: segona etapa

El principal problema no és el que facin des de “Madrid”, el principal problema el tenim a casa

El got és mig ple o mig buit, segons qui s’ho miri. Per als qui tenen pressa, és mig buit. Per als qui volem arribar-hi, és mig ple. És el mateix got i té la mateixa aigua. I l’hem anat posant entre tots. Tots volem arribar-hi i tots tenim pressa. I doncs, per què estem encallats? Per què no ens posem d’acord en com acabar-lo d’omplir? Ens pot semblar fàcil haver-lo omplert fins a la meitat, però no ho ha estat. Hi havia un pla, un full de ruta i un adversari que anava a remolc i, sovint, ens ajudava a omplir-lo. Ara ha canviat de cara, de tàctica i no és tan maldestre. Abans de l’1-O portàvem la iniciativa perquè teníem un únic full de ruta i podíem provocar i aprofitar els errors de l’adversari. Ja no estem en aquesta situació.

L’octubre de l’any passat vam calcular malament, molt malament, la correlació de forces i vam crear una oportunitat per a la qual no estàvem preparats. Quan ens en vam adonar, era massa tard per aturar-ho i recapitular i es va produir la desbandada inevitable. Des de llavors, fem coses, moltes coses, potser massa i tot, però algú ha d’explicar quin sentit tenen, com lliguen i es complementen les unes amb les altres i com serveixen per instaurar la República definitivament en territori català.

L’adversari va cometre un error de càlcul i, potser forçat, va convocar les eleccions del 21-D, però ja no era el nostre pla ni teníem full de ruta i no vam saber aprofitar aquells resultats per capgirar-lo. Es van equivocar en el càlcul electoral, però no es van equivocar en els efectes. Feia temps que buscaven l’enfrontament entre els principals partits independentistes i, finalment i potser quan menys s’ho esperaven, el van aconseguir.

Un any després, ens hem de fixar en com omplir la part buida del got, sabent on som realment, amb què i qui comptem per fer-ho i, sobretot, en on hem d’anar a buscar el que ens falta per acabar d’omplir-lo. De moment, sembla que hem perdut la iniciativa, que estem perdent la imaginació i que mantenim una certa dosi d’ingenuïtat. Però no hem perdut la il·lusió ni la determinació ni, per sort, el suport de la gent, però res garanteix que aquest suport sigui etern ni que aquesta gent, almenys una part, no esculli altres camins si no veu la sortida del túnel.

Tenim consciència de poble i ens manca sentit d’estat

Després d’un any de dol, el procés sembla que està entrant, definitivament, en una nova etapa. Comencem aquesta etapa amb la clarificació de l’estratègia de l’Estat i amb la divisió interna de l’independentisme, la inexistència d’un pla ben definit per instaurar la República i sense un full de ruta que marqui el paper dels principals actors i marqui unes noves fites temporals.

Si seguim així, el temps corre en contra nostre, però en un any hem anat dibuixant el nou mapa on ens haurem de moure i posant les bases per a la construcció dels nous instruments que hauran de complementar o substituir els vells. Tornem a veure el got mig buit o el got mig ple.

A hores d’ara ningú discuteix que l’adversari sap el que es fa –cosa que no garanteix res per si sol– i que té els mitjans per fer-ho, tot i que aquest 21-D els ha tornat a sortir malament. S’han hagut de conformar amb uns quants actes de sobirania de caràcter simbòlic (celebrar un consell de ministres en una ciutat espanyola, posant nom a l’aeroport de Barcelona per reial decret i fent alguna concessió més o menys demagògica i oportunista) però ho han hagut de fer envoltats de policies i mitjans de comunicació afins. Uns actes de sobirania 'a la vieja usanza', amb el poder de la força. Amb el “diàleg” escenificat, en tenen prou per acontentar alguns socis europeus i, de cara als seus seguidors, amb les imatges transmeses pels seus canals de TV potser n’hi ha prou per contrarestar el missatge de claudicació que han difós els principals mitjans privats espanyols. No n’han sortit més tocats del que estaven i han aconseguit el suport inicial –no explicitat encara– per tirar endavant els pressupostos de l’any vinent i poder aspirar a allargar la seva estada en el govern espanyol. Ells ja tenen el mínim que volien treure de la seva visita a Barcelona i, potser sense voler-ho, han mostrat el camí que hauria de seguir el govern de la Generalitat autonòmica.

El principal problema no és el que facin des de “Madrid”, el principal problema el tenim a casa. Ras i curt. I no té un nom concret i en té molts. Però ens necessitem tots. Aquí no sobra ningú. Tenim intel·ligència col·lectiva i ens sobra ambició personal. Tenim consciència de poble i ens manca sentit d’estat. Sabem el que volem i cada cop sabem més els perquè, però no ens posem d’acord en com arribar-hi.

Potser sense ser-ne del tot conscients, en un any hem creat les condicions necessàries per poder generar noves oportunitats. Ara només falta que algú doni sentit a tot plegat, al Consell de la República, al doble govern –Generalitat autonòmica i República digital–, al paper de les eleccions municipals i europees en aquesta nova etapa, als judicis polítics, al Fòrum Cívic i Social, a la Crida... Només així la gent, ara desorientada i altre cop desenganyada de la classe política, podrà entendre el sentit de tot plegat i sabrà què fer i què no fer en cada moment. I seria bo que això passi com més aviat millor. O ens ho creiem de debò o deixem-ho córrer. Sempre ens quedarà el camí de la submissió, de l’autonomisme tutelat i de la protesta. Per als qui vulguin i puguin suportar-ho, esclar!

EXIGENTS.cat: signen també aquest article Alícia Casals, Ariadna Benet, Enric de Vilalta, Eudald Carbonell, Jaume Marfany, Joan Carles Roca, Joan Contijoch, Joan Guarch, Jordi Manyà, Josep Ferrer, Josep Lluís Fernàndez, Josep Pinyol, Joan Puig, Josep Viana, Miquel Strubell, Mireia Juanola, Pere Oriol Costa, Pere Pugès, Rosa Maria Quintana, Rosa Maria Dumenjó, Víctor Cucurull i Virgili Delgado.

Més continguts de