VALLPARADÍS

Posar nom a un rival inevitable

Una de les taules rodones del BQ Salut / FCBQ

He entrevistat Joan Carles Navarro, el nou secretari tècnic del bàsquet formatiu del Barça, unes quantes vegades. Sempre per parlar d’èxits i de reptes futurs. De totes les converses, sovint en recordo una de fa cinc anys, quan passava per un calvari de lesions. “Les lesions han sigut la pitjor part del bàsquet durant els últims anys, que han sigut molt complicats. He patit molt perquè tot és una cadena, i quan pateixes del peu també apareixen molèsties als isquiotibials o a l’esquena”, em va explicar. Se sentia capaç de competir amb qualsevol rival, i aquesta ambició el va portar a liderar una generació que va canviar la història del bàsquet, però combatre les lesions era una altra història. Tot i la seva tolerància al dolor, el malson va ser una constant en la recta final de la seva carrera.

Dissabte vaig assistir a la cinquena edició de les Jornades de Bàsquet i Salut, unes interessants ponències organitzades per l’àrea BQ Salut de la Federació Catalana que van posar l’accent en la prevenció i la readaptació de les lesions. L’aportació dels especialistes va ser molt enriquidora i entre tots van dibuixar un retrat acurat de la situació real amb què han de treballar la majoria de clubs amateurs, que acostumen a tenir bons professionals però pocs mitjans. El seu consell a l’hora d’afrontar una recuperació va ser parlar d’objectius i no de terminis temporals, perquè cada cos respon d’una manera diferent. Els aspectes que hi influeixen, que van des de la part física a la psicològica, passant per la nutricional i la tècnica, exigeixen una bona coordinació entre tots els professionals.

Una de les parts més interessants va ser saber l’opinió de dos jugadors que han passat per lesions greus com Cris Hurtado (Snatt’s Femení Sant Adrià) i Bartu Martinez (Boet Mataró). El seu testimoni va ser molt enriquidor per saber com afronta un esportista un contratemps d’aquestes característiques i quines són les diferents etapes que ha de superar. Els primers dies l’ànim és constant, però a mesura que passen les setmanes la lluita acostuma a convertir-se en una cursa en solitari. El dolor físic existeix i els jugadors busquen objectius a curt termini (la visita de seguiment següent) per mantenir viva la motivació. Alguns, com va explicar la psicòloga Mar Rovira, fins i tot arriben a batejar la part del cos lesionada amb un nom per humanitzar la lesió i poder-hi mantenir diàlegs.

Més continguts de