Problemes de demà. La difícil i indispensable convivència (1958)
Peces Històriques Triades Per Josep Maria Casasús[...]
En una interpretació una mica laxa del preàmbul del decret llei de la Jefatura del Estado que estableix la Fundació de la Santa Cruz del Valle de los Caídos, on es parla de “unidad y hermandad entre los españoles” i de “Monumento a todos los caídos, sobre cuyo sacrificio triunfen los brazos pacificadores de la Cruz”, un articulista del diari falangista madrileny Arriba assegurava que en el faraònic monument funerari a Cuelgamuros serien també dipositades les restes de rojos morts per llurs ideals durant la Cruzada Nacional. [...] Si algú s’imaginava d’enterrar allí, al costat dels cabdills de la Cruzada, dels Caídos por Dios y por España, dels requetès i els moros morts en la campanya, les restes de Manuel Carrasco Formiguera, el general Batet o Carles Rahola, poso per cas de persones que havien “expirado cristianamente y constar así”, o dels innombrables ciutadans afusellats o morts de qualsevol altra manera violenta després d’una sumària assistència religiosa, pot desenganyar-se. El jesuïta P. Guerrero, fort en teologia i moral cristiana, diu a Razón y Fe quina és la sana doctrina i aixeca la seva espasa flamejant, a la porta del Valle de los Caídos, per impedir-hi l’entrada subreptícia dels rojos asesinos, és a dir, de tots els adversaris del Movimiento. ¿Per què, en llegir aquest article, ens sembla sentir ressonar en noble contradicció unes paraules dites, en plena guerra i en un indret venerable, per la més alta autoritat de la República espanyola?: “Paz, piedad y perdón”. Sí, ja ho sé. Comprenc la indignació dels parents dels morts, dels que han estat perseguits, empresonats, perjudicats en llur carrera i en llur bon nom per fidelitat a unes idees. Comprenc tota la fretura de revenja que, anys a través, nia en els cors d’aquells que no han tingut encara una “segona volta” per anivellar una mica els comptes -els sagnants comptes que, a la zona que fou republicana, van ésser tan amplament saldats amb la victòria “nacional”. I àdhuc així, contra tots els pares jesuïtes més devots de Jahvé, déu dels exèrcits, que de Jesucrist, redemptor de tots els homes i que perdonava els seus enemics, contra els legítims sentiments de dolor i de rancúnia dels que encara ploren, dels que encara se senten vexats i minimitzats en llur existència i en llur dignitat, cal imposar-se, no pas com un eslògan d’hàbil política -aquella famosa “reconciliació nacional” tan predicada pels comunistes-, sinó com un deure de ciutadania i de patriotisme, de fer efectiva aquella triple consigna que donava, fa més de vint anys, el president Azaña: pau, pietat i perdó. Que no exclouen mai, ans enforteixen, la justícia damunt de la qual, com damunt de la nostra llibertat nacional i personal, aspirem a bastir l’edifici de la convivència indispensable.
