El Procés, un fet espanyol
CONTEXT. Aflora la reflexió autocrítica en el camp sobiranista per contrapesar un discurs instal·lat en l’optimisme i la imprevisió. No passa només per exigència intel·lectual, sinó perquè davant de la magnitud de la repressió i l’absència de fulls de ruta alternatius no hi ha més remei que rellegir el passat i treure’n lliçons profitoses. Prometo escoltar les conclusions dels autocrítics, però em sento obligat a compensar cert discurs fatalista amb arguments d’advocat del diable -del pobre diable, en aquest cas- per evitar que l’anàlisi no quedi descontextualitzada. Perquè, incomprensiblement, bona part dels crítics cauen en el mateix error de base que certs processistes, és a dir, fer veure que Espanya no existeix, i que tot el que ha passat de bo i de dolent a Catalunya és responsabilitat dels independentistes.
ESPANYA. L’error del sobiranisme català no ha estat “enganyar la gent”, com se sol dir, sinó fer un mal càlcul de l’equilibri de forces, recolzar-se en factors sobre els quals no tenia control, i confiar en els escrúpols democràtics dels aparells de l’Estat i de la UE. Però aquest monumental exercici d’optimisme és molt semblant al que va fer possible la restauració de la Generalitat el 1931 i el 1977. Les armes i les eines -l’entusiasme, el farol, la pressió popular- van ser les mateixes, perquè Catalunya no en té d’altres. Macià i Tarradellas van viure els seus grans moments gràcies a una audàcia que hauria pogut ser, en un altre context, l’esca del fracàs (com li va passar a Companys el 1934). En el Procés, el sobiranisme es va abocar a un destí incert empès per l’entusiasme d’una amplíssima base electoral, amb un memorial de greuges que compartien bona part dels analistes que ara es mostren més crítics i fotetes, i per la falsa percepció que Espanya estava madura per a una nova transició. Va ser un error, i els errors es paguen. Però ¿és respectuós amb la realitat posar en segon terme l’acció punitiva de l’Estat? La injustícia, la ceguesa, la crueltat en l’exercici de la repressió, ¿no van ser factors decisius en aquest fracàs? Penso que la generació que escrigui la història del nostre present, de la nostra “derrota”, haurà de mirar amb lupa la classe política espanyola, de la mateixa manera que per entendre la derrota de la República del 1939 cal fixar-se en la força bruta de Franco, més que en la imperícia (flagrant) de la classe dirigent republicana.
OPORTUNISME. Dos apunts més. Primer: valoro l’autocrítica però no tant les anàlisis crítiques que es pretenen externes, d’aquells sectors que, en els primers anys de l’onada sobiranista, s’hi van apuntar de manera oportunista i se’n van desapuntar quan van començar a flairar -són gent d’olfacte- que l’aposta seria perdedora. Mirem portades d’alguns diaris a les Diades del 2012 al 2015, repassem què deien els dirigents del PSC, d’ICV, d’Unió Democràtica i dels comuns en aquells anys de febrada, quan l’autodeterminació passava de boca en boca com una paraula màgica; comprovarem que els errors de càlcul van ser provocats, en part, per l’adhesió condicionada i poc sincera dels qui sempre aposten a cavall guanyador. Segon: coincideixo amb F.M. Álvaro que l’independentisme no va calibrar prou la lleialtat espanyola d’una part molt important de la societat catalana. Però l’excés d’optimisme no va ser pensar que la gent que se sent espanyola canviaria de sentiment, sinó confiar que hi hauria un pacte granític per l’autodeterminació, i que el resultat seria un nou país plural i amb bon veïnatge. Amb tot, és difícil saber on acaba l’orgull ferit i on comença el rebuig instintiu al conflicte. No dubto que un referèndum acordat hauria comptat amb un suport molt majoritari. I per això el govern espanyol no en vol sentir a parlar. Tota bona crítica al Procés ha de tenir-ho present.
