El Procés i la justícia poètica
Parlant de la Guerra Civil, Albert Camus escriu: “Va ser a Espanya on la meva generació va aprendre que pots tenir raó i ser vençut, que la força pot destruir l’ànima i que, de vegades, el coratge no obté cap recompensa”. Camus assegurava que era per això que tanta gent al món considerava la derrota de la República una tragèdia personal: la tragèdia que sempre suposa per a les persones decents veure com el noble intent de fer un món millor és esclafat per la violència, l’estupidesa i l’odi.
La frase de Camus conté un implícit: tard o d’hora a tots ens tocarà aprendre la terrible lliçó que ell va aprendre el 1939 a Espanya, és un ritu de pas cap a una plena maduresa.Des de petits som protegits de l’absurd per la justícia poètica. No només en els contes infantils es considera aberrant que el dolent s’imposi. En tota ficció que busca un públic ampli no es tolera que la virtut, després d’un llarg calvari, acabi fracassant. I l’exemple més universal d’aquesta intolerància és el happy end postís que va desfigurar El rei Lear durant tres segles. Qui pot acceptar que els déus, com fan els nens amb les mosques, ens matin per divertir-se?
En l’autocrítica al Procés critiquem, en bona part, que s’hagi aferrat tant a la justícia poètica. Que hagi sigut tan humà en la necessitat de creure que el clam per la dignitat acabarà sent més fort que la força bruta. “Jo no n’estava, de preparada, per a la violència de l’Estat”, deia dimecres l’Empar. I és cert: t’apuntes a una causa creient que si tens raó, que si tens molta raó, t’escoltaran. No esperes que et contestin a cops de porra. Tenir raó i ser vençut -i ser humiliat- no entra, en principi, en els plans. No és només una ingenuïtat comprensible, és, segurament, una ingenuïtat imprescindible per posar-se a caminar.
El que importa, però, quan arriben els cops de porra i la presó i l’intent d’anorrear tanta feina feta... és que la força no ens destrueixi l’ànima. Correm el mortal perill -el corren sobretot els més joves- de deixar enrere la ingenuïtat per caure en el cinisme. No sé si arribarem a poder decidir el nostre futur, com tampoc sé si, com a habitants d’aquest planeta, aturarem a temps el canvi climàtic. Però sé que és impossible viure dignament -i és impossible morir reconciliat amb un mateix- sense haver-ho intentat.
La dignitat màxima, la més profundament humana, és seguir lluitant pels ideals contra l’absurd. En primer lloc, perquè molt del que pensem que és impossible es pot aconseguir, però sobretot perquè tots els fulls de ruta alternatius -acumular diners, passar de tot, fer la viu-viu...- són més vulgars i avorrits. M’agradaria creure, contra Camus, que el coratge sempre té recompensa: sempre ajuda a estar més content d’un mateix. Espero que mai la tinguin els corruptes que van pel carrer, i que ningú la pugui prendre als que són a la presó pel seu compromís polític. D’aquesta justícia poètica encara no en sé prescindir.
