OPINIÓ

Què n’hem d’esperar del jutge europeu?

La decisió o, més ben dit, les decisions seran formalment nacionals, però materialment seran europees

JAVIER PÉREZ ROYO
JAVIER PÉREZ ROYO Catedràtic de Dret Constitucional de la Universitat de Sevilla

Formalment són quatre òrgans jurisdiccionals de quatre països europeus els que s’hauran de pronunciar sobre l’euroordre dictada pel jutge Pablo Llarena. Cadascun d’ells ho haurà de fer respecte a una sola persona, excepte el jutge belga, que haurà de fer-ho respecte a dues. No hi ha, en conseqüència, pròpiament un “jutge europeu” que hagi de prendre una decisió, com dono a entendre al títol de l’article.

I no obstant això, encara que formalment no hi ha un jutge europeu, materialment crec que sí que hi és. Cadascun dels jutges decidirà independentment dels altres. Però cadascun d’ells sap que hi ha un punt d’unió entre els assumptes que cadascun d’ells ha de resoldre de manera individualitzada. I cadascun d’ells sap que es tracta d’un assumpte que ocupa un lloc central en l’atenció de l’opinió pública europea, com la lectura dels mitjans de comunicació posa de manifest. No solament l’europea; vegeu, si no, l’editorial del New York Times.

Hi ha ocasions en què la decisió d’un òrgan jurisdiccional d’un país es constitueix en referència per a tots els altres. El cas de l’opinió del Tribunal Suprem del Canadà sobre el Quebec sobresurt immediatament. Tot i que no es va tractar d’una sentència, perquè no es va produir en un judici sinó en el marc d’una consulta elevada pel govern federal i no tenia, en conseqüència, el valor de cosa jutjada, aquesta opinió s’ha convertit en la doctrina més influent sobre què és i què no és el dret d’autodeterminació, així com també sobre les condicions en què hauria de celebrar-se un referèndum per decidir la secessió d’una part del territori d’un estat democràticament constituït.

En el cas, en els casos, sobre els quals han de pronunciar-se els jutges alemany, suís, belga i escocès, formalment ens trobem davant de casos particulars, però amb un punt d’unió: què s’ha d’entendre per delicte de rebel·lió en un estat democràtic europeu a aquestes altures del segle XXI?

A aquesta qüestió han de donar resposta els òrgans jurisdiccionals dels quatre països en què estan retinguts els polítics nacionalistes catalans contra els quals va dirigida l’euroordre. I tots saben que amb la seva resposta establiran el comú denominador europeu respecte al delicte de rebel·lió. Tots junts -encara que cadascú ho faci a la seva manera- decidiran què és i què no és delicte de rebel·lió; quines característiques ha de tenir la “violència” per ser constitutiva del tipus penal de la rebel·lió.

Que ningú s’enganyi. La decisió o, més ben dit, les decisions seran formalment nacionals, però materialment seran europees. Més que quatre decisions individuals, seran quatre vots concurrents d’una mateixa decisió. Tots buscaran el comú denominador europeu, allò que pugui ser justificat de manera objectiva i raonable davant l’opinió pública europea.

I aquest comú denominador europeu no pot ser en cap cas el contingut de les actuacions o de l’euroordre del jutge Pablo Llarena. Respecte al delicte de rebel·lió, totes les decisions seran desestimatòries de l’euroordre. Els jutges dels quatre països europeus no autoritzaran que els polítics catalans puguin ser jutjats per rebel·lió a Espanya, perquè és impossible que aquesta pugui ser la seva decisió conjunta. I ells saben que no poden prendre decisions contradictòries.

La Fiscalia General de l’Estat, l’Audiència Nacional i el Tribunal Suprem han jugat amb foc i es cremaran. És impossible que Europa coincideixi amb els màxims òrgans de l’administració de justícia espanyola en la seva definició del delicte de rebel·lió aplicat als polítics nacionalistes catalans. Amb la detenció de Carles Puigdemont s’ha donat per fet des de diversos sectors mediàtics i acadèmics que es produiria l’entrega a la justícia espanyola en els termes en què ho havia sol·licitat el jutge Pablo Llarena. No serà així. L’única cosa que aconseguirà la justícia espanyola és reduir encara més el seu prestigi a Europa.

Més continguts de