I després què

El republicanisme ha d'aspirar a corregir les injustícies derivades de la desigualtat

RAÜL ROMEVA
RAÜL ROMEVA

La Diada ha tornat a mobilitzar el sobiranisme, que es reivindica de forma massiva i, com sempre, cívicament. Evidenciant que segueix determinat malgrat la duresa del moment i les adversitats viscudes. Però més enllà, cal preparar-se pel que vindrà.

Encara sense data, som a les portes de la tardor i tot fa pensar que se celebrarà el judici del nostre processament. No anirà bé. L’Estat ha portat molt lluny la judicialització d’un problema polític, i ara, en mans del Tribunal Suprem, es pretendrà omplir de raons els delictes pels quals se’ns acusa. Encara que altres tribunals de la Unió Europea hagin desestimat la causa de rebel·lió o sedició.

El govern espanyol, encapçalat pel PP, es va equivocar quan va deixar en mans judicials la resolució d’un problema que era eminentment polític. Va repetir el patró dels recursos de l’Estatut al Tribunal Constitucional. Un punt d’inflexió, es trencava l’última aposta ferma d’entesa amb Espanya. I des d’aleshores, l’independentisme, que era minoritari, no va parar de créixer.

El Tribunal Suprem culminarà aquesta instrucció jutjant-nos per uns delictes que no hem comès. Perquè no és il·legal, ni tan sols a Espanya, celebrar un referèndum. No obstant, la decisió ja està presa, perquè res no importa: és un pols contra l’Estat.

Però, i després què? Doncs després el problema persistirà. Perquè la presó, el judici i la repressió en són la conseqüència, però no són el problema. Només posen de manifest que aquesta causa exigeix tenacitat i fermesa, però també paciència i tenir plena consciència de la magnitud de l’objectiu i de la realitat complexa que pretén transformar.

La presó, l’exili i la repressió no han de ser una limitació per no imaginar com ha de ser la República que ens hem proposat de construir

La repressió institucionalitzada tampoc pararà. És aquí i té moltes capes: no afecta només les persones que som a la presó o a l’exili o els milers de processats. Té l'objectiu d'estendre la por per apaivagar una opció política legítima, pacífica sempre i democràtica. Però la pròpia defensa no ens pot fer oblidar els nostres objectius polítics, que no són de resistència, ni d’identitat, sinó de sobirania política.

Perquè també, després, és ben segur que Catalunya continuarà tenint els mateixos problemes estructurals que tenia abans de l’octubre de l’any passat. És inadmissible que l’índex de pobresa del nostre país se situï gairebé al 20% i escali fins al 28% si parlem d’infants. No és propi d’un dels principals pols econòmics de l’arc mediterrani que tingui unes infraestructures com té el país avui. És urgent que busquem solucions per als problemes de l’habitatge que obliguen a moviments constants tants ciutadans de les grans ciutats i, alhora, obliguen també a plantejar com s’hauria d’equilibrar el territori, per evitar que grans zones agràries quedin abandonades. És pertinent que ens preguntem quin model energètic necessita Catalunya, que treballem per fer extensiu el sistema de salut, per atendre més dignament la vellesa, per enfortir l’ecosistema cultural, per fer millor l’escola catalana o per decidir com participem en reptes globals, com el de les persones que cerquen refugi. Els problemes hi són i seguiran sent-hi, i avui continuem necessitant les eines pròpies d’un estat modern per fer front a tots aquests reptes d’una manera plena.

El republicanisme, per assolir una amplitud social inapel·lable, ha de ser fidel a la seva essència i aspirar a corregir les injustícies derivades de la desigualtat econòmica i social. Ha de representar l’afany d’aconseguir la igualtat i la llibertat de les persones a través de la màxima identificació entre els governants i els governats i propugnar que l’interès comú sigui definit i defensat per al conjunt de la societat. El republicanisme ha de donar forma a un sistema altruista, creat per conciliar les voluntats de tothom.

La presó, l’exili i la repressió no han de ser una limitació per no imaginar com ha de ser la República que ens hem proposat de construir. Amb la missió fundacional de fer un país nou, l’ambició política ha de posar el punt de mira en com el construïm i en com donem resposta als grans reptes que ens planteja el futur; així com en la transversalitat de l’acord que ens caldrà per fer realitat les transformacions necessàries.

El problema persistirà, però la voluntat constructiva i el compromís polític restaran intactes. Articular aquests elements és ara una prioritat que demostrarà la determinació republicana i l’absoluta ineficàcia de la intimidació per silenciar el desig i el convenciment del canvi que defensem.

Més continguts de