VISCA EL SISTEMA

Dignitat, i el seu contrari

Una nova lliçó

Els cronistes no estan ni tan sols d’acord sobre si el Procés ja va acabar o no, però el que és segur és que el conflicte entre Catalunya i Espanya continua, i que ho fa principalment a les sales dels tribunals de qualsevol ordre i condició: ara és el Tribunal de Cuentas el que sorgeix per passar el rasclet als dirigents de l’1-O, com ja ho va fer amb Artur Mas, Irene Rigau i Joana Ortega pel 9-N. És la teoria del deu a zero, a la qual està abonat el nacionalisme espanyol: no n’hi ha prou de vèncer l’adversari, cal humiliar-lo. O, cosa que és el mateix, no n’hi prou de ficar-lo a la presó, cal a més desposseir-lo dels seus béns. Sembrar els seus camps de sal, convertir les seves terres en un erm, i totes aquestes porqueries èpiques tan del gust dels nacionalistes. Cal, en definitiva, cobrar-se venjança.

Davant de la infàmia de la venjança, existeix la força superior de la dignitat. La dignitat ha estat un dels valors més preuats del moviment civil català per les llibertats i per la independència, i per això sap greu quan es dilueix i es malbarata en bregues de partit, com està succeint en els darrers anys. L’endemà mateix que al Parlament s’arribés a un punt culminant d’aquest malbaratament (un dels punts culminants possibles, com a resultat de la política de terra cremada entre partits), Oriol Junqueras, Jordi Turull, Dolors Bassa, Raül Romeva, Josep Rull i Joaquim Forn van tornar a impartir, i també a la cambra catalana, una nova lliçó d’aquesta dignitat. Des del primer dia les preses i els presos polítics catalans n’han donat mostres més que eloqüents, d’aquesta dignitat, individualment o com a col·lectiu. Se’ls ha d’agrair que ho hagin fet i ho facin així, en benefici d’aquells que encara aspiren a una societat construïda sobre els valors republicans de la igualtat i la llibertat (la fraternitat potser ja seria demanar massa).

Aquesta dignitat té el seu revers, que és qui no tan sols es comporta d’una manera indigna sinó que, a més, s’hi complau i hi reincideix. Abans que algú m’ho digui, de cap manera pretenc donar a entendre que no es pugui ser partidari de la unitat d’Espanya i ser, a la vegada, una persona digna. N'hi ha multitud d’exemples. Però no es compten, o no es fan notar, entre els dirigents d’aquesta opció política. La caiguda d’Albert Rivera i l’escalabrament del seu partit a les eleccions generals del 10-N no han fet que Ciutadans es mogui ni un mil·límetre de la seva manera ulcerosa i insuportable de fer espectacle, aprofitant-se de l'aparador que els proporcionen les institucions. Per part del PP català, cal mencionar la trista figura d’Alejandro “ tenían bombas” Fernández, expert a fer palmas darrere de Lorena Roldán per intentar fer creure que la gent va armada i està a punt de matar-se pels carrers de Barcelona. Ells exigeixen disculpes a persones que estan injustament a la presó, com ja ha sentenciat fins i tot el TJUE. Nosaltres esperem les seves per haver contribuït a fer possible aquests empresonaments. Endavant, mai és tard.