Set anys després de l’homenatge a Aramon

Peces Històriques Triades Per Josep Maria CasasúsDes del 3 de febrer del 1993 fins al 17 de juliol de l’actual 2000 van set anys i escaig, els que han separat la mort del filòleg Ramon Aramon i Serra de l’homenatge que li va organitzar l’Associació Llengua Nacional, un homenatge qualificat com a popular pels organitzadors: no sé si va ser-ho o no, però, si més no, recordo que va ser veritablement multitudinari. Com un assaig de plebiscit. Com, en una certa mesura, ho ha estat també l’enterrament de dimecres. Per què? Perquè s’ha produït aquesta insistència en la reivindicació, que ha tenyit de forma especial el que podia haver estat simplement justícia. I ben merescuda, sens dubte. La dècada dels 80 va ser per a Aramon la dels grans reconeixements públics. Acostumat, a causa d’allò que mai no s’acabava, a fer vida de catacumbes, no és que no se’n sabés avenir, sinó que s’ho mirava tot amb un punt de displicència, que no era pas supèrbia personal sinó, més aviat, temor per la inseguretat col·lectiva. Els honors, però, se succeïen i es repetien en aquella dècada: el 1980 apareix el primer volum de la Miscel·lània Aramon i Serra i l’Institut de France el nomena membre corresponent de l’Académie des Inscriptions et Bonnes Lettres, el 1983 és distingit amb la Creu de Sant Jordi i obté el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, el 1989 la Generalitat li concedeix la Medalla d’Or i la Union Académique Internationale el nomena president honorari... En aquell mateix 1989 va acabar la seva tasca com a secretari general de l’Institut d’Estudis Catalans, càrrec en què es va mantenir des del 1942. [...] Va ser, doncs, secretari general de l’Institut durant un període en què l’intel·lectual Aramon, amb dret com tothom a la seva pròpia vida creativa, esdevé el primer i el més fidel dels servidors de l’Institut i de tothom, que, per un o altre camí, s’hi acosta: el filòleg de raç a i amb una preparació poques vegades igualada esdevé sovint funcionari, administratiu o notari, i el creador intel·lectual es converteix, sobretot, en crossa, suport o riquesa de la creació dels altres. [...] Aramon va ser secretari general durant 47 anys, però, en aquest lapse de temps, moltes vegades l’Institut -amb un nom sonor i una història tan plena de realitats com de promeses- era el senyor Aramon i poc més o, d’una forma més exacta, ell, la Montserrat Martí i poca cosa més. […] Com a manifestació de la profunditat de la seva feina, Estudis Romànics, sota la direcció, ara, d’Antoni M. Badia i Margarit, ha reprès la publicació, precisament, l’any de la mort del seu creador. La revista resta com a expressió privilegiada de l’aportació d’Aramon a la filologia romànica i de la presència internacional de Catalunya en aquest camp. La continuïtat abona, més que simbòlicament, l’encert i la bondat dels camins aramonians.