Setanta anys de l’ONU: moltes llums i alguna ombra

El 24 d’octubre de 1945 neix, a San Francisco, l’Organització de les Nacions Unides (ONU). En formaven part, en aquell moment, un total de 51 estats, i l’objectiu principal del nou organisme era promoure la pau, el desenvolupament, el desarmament i la cooperació per evitar que es produís una nova catàstrofe com havia estat la Segona Guerra Mundial. Enguany l’ONU compleix 70 anys i ho fa en un món radicalment diferent i amb una organització que també ha patit una evolució extraordinària. El canvi més rellevant és que aquells 51 membres fundacionals s’han multiplicat i avui són 193 els estats que formen l’Assemblea General. Dos països més, la Santa Seu i Palestina, en són observadors.

És incontestable el servei que aquesta organització ha donat al conjunt de la humanitat. Durant aquestes set dècades l’ONU s’ha erigit en el fòrum multilateral de més rellevància mundial gràcies al caràcter inclusiu i universal dels seus membres. Un dels principals èxits de l’organització és també l’activitat més coneguda, segurament, per l’opinió pública: els Cascos Blaus. Les missions internacionals de manteniment de la pau han permès reduir dràsticament la pèrdua de vides humanes, sobretot entre els civils. És cert que moltes vegades les forces multinacionals no han resolt els conflictes militars, però sí que han pogut aturar les hostilitats i estabilitzar una situació com a pas previ a l’obertura de negociacions.

En el terreny de l’eradicació de la pobresa, l’ONU i els seus múltiples organismes i agències especialitzades han ajudat substancialment a reduir la misèria arreu del món i han encaminat molts països cap a cicles de creixement econòmic i desenvolupament social. És coneguda i reconeguda la seva capacitat de resposta davant les emergències provocades per catàstrofes naturals, assistint sobre el terreny milions de persones afamades, refugiades o sense sostre.

Ara bé, de la mateixa manera que és just fer un balanç inequívocament positiu de l’existència de l’ONU és important repensar-ne alguns aspectes. Penso especialment en la seva estructura actual, que s’ha mantingut essencialment immutable des de la seva fundació. L’ONU ha d’evolucionar per ser un organisme més àgil, menys lligat als estats i amb més capacitat de decisió. La inclusivitat i universalitat de l’Assemblea General i d’algunes agències contrasta vivament amb el dret a veto que es reserven cinc estats a causa d’una situació política mundial ja superada. La tantes vegades anunciada reforma de l’ONU serà sens dubte l’ocasió per fer aquests canvis necessaris. La reforma és urgent si volem que l’ONU mantingui la seva rellevància i autoritat mundials, i no sigui parcialment eclipsada per altres organitzacions multilaterals de caràcter mundial o regional cada vegada més potents.

És sabut que Catalunya, per la seva pròpia història, idiosincràsia i voluntat, ha estat sempre partidària d’obrir-se al món i buscar el seu encaix en associacions multilaterals com a via de resolució dels problemes globals. Aquestes dificultats són, cada cop més, universals; no n’hi ha prou amb les respostes individuals. Per tant, un estat català serà sempre partidari d’una ONU més forta i cohesionada, on el bé comú sigui compatible amb els interessos particulars de cada estat.

Precisament en relació als catalans, i aprofitant la seva presència a Madrid, el secretari general de l’ONU, Ban Ki-moon, va afirmar fa uns dies que creia que Catalunya no forma part dels territoris subjectes a exercir el dret d’autodeterminació, un dret que va considerar restringit als pobles que no tenen autogovern. El fet cert, però, és que molts pobles que ja gaudien d’autogovern han exercit el dret d’autodeterminació i són avui membres de ple dret d’aquest organisme internacional. En citaré un de recent: Montenegro va votar la seva independència el maig del 2006 i va adherir-se a l’ONU el mes següent, cosa que demostra la celeritat de la política real davant de les declaracions tàctiques i intencionades.

Però el secretari general de l’ONU va dir més coses, intencionadament minimitzades per alguns mitjans i alguns responsables polítics de Madrid. Va demanar a Catalunya i Espanya que trobin una solució consensuada i democràtica. Per tant, el màxim responsable de l’organisme multilateral més important del món va demanar dues coses que fa molts anys que els catalans reclamen a l’estat espanyol: diàleg i democràcia.

Més continguts de