Publicitat
Publicitat

Tan lluny de Londres

Sens dubte, entre les grans notícies d'aquest mes que finalitza hi ha, juntament amb els daltabaixos financers i borsaris i amb l'esfondrament del grotesc despotisme gaddafista a Líbia, els violents desordres de la segona setmana d'agost en diverses àrees urbanes d'Anglaterra. Més que rememorar aquells fets o que intentar trobar-los explicacions -una feina impossible a dos mil quilòmetres de distància i en l'espai d'un article d'opinió-, m'agradaria ara analitzar les reaccions polítiques, socials i mediàtiques que els avalots han merescut a la Gran Bretanya, i comparar-les amb les respostes que fets d'una naturalesa semblant han suscitat o suscitarien entre nosaltres.

Com és prou sabut, un probable excés de força policial amb resultats mortals per al petit delinqüent armat que es volia detenir va desfermar, des del 7 d'agost, una onada de violència contra béns tant públics com privats i contra persones; el balanç va ser de cinc ciutadans assassinats i molts més d'agredits, incendis i saquejos a gran escala i un clima de caos en molts carrers de diferents ciutats al llarg de vuit dies. Davant d'aquests fets, i després de la sorpresa inicial, les autoritats van reaccionar amb contundència: 16.000 policies desplegats, gairebé 2.000 detinguts i, mercès a l'expeditiu sistema judicial britànic, ràpides i severes condemnes contra els culpables de violar la llei.

Sí, per descomptat que una part -no pas tots- dels avalotadors procedien de suburbis pobres, plens de tensions ètniques i de problemes socials que poden ajudar a contextualitzar la seva conducta. Però Londres o Manchester no han estat escenaris de cap "motí del pa" (com es coneixen les revoltes provocades per la gana a l'Europa de l'Antic Règim), i els assaltants de botigues no eren pares de família desesperats a la recerca de menjar per als seus fills, sinó joves (en sentit ampli: dels 11 als més de 40 anys) interessats principalment per l'electrònica de consum, el licor i la roba de marca.

Així ho han entès tant el govern conservador-liberal com l'oposició laborista, coincidents a considerar la violència gratuïta, el vandalisme i els pillatges d'aquells dies com un fenomen bàsicament delictiu. Així ho han entès acreditats acadèmics, que parlen de "joves saquejant per plaer" i d'absència de reivindicacions socials. D'altres, en canvi, contemplen l'explosió amb més indulgència i més crítiques envers el sistema, que per alguna cosa Anglaterra és la democràcia més vella del món. Però, comptat i debatut, el mainstream de l'opinió pública i publicada creu que els disturbis es deuen a conductes criminals, aplaudeix la duresa de les condemnes i fins i tot suggereix retirar a les famílies dels violents les ajudes socials.

Afortunadament, ni a Catalunya ni a Espanya ens hem hagut d'enfrontar per ara a un escenari com l'anglès d'aquest agost. Però si, fins i tot des de la llunyania, hi ha conciutadans que han vist en els actes vandàlics de Londres una esperançadora prova de "la crisi terminal del capitalisme voraç i sense ànima" (ho transcric de la carta d'un lector a El País ), és fàcil deduir que esdeveniments d'aquella mena trobarien entre nosaltres un gruixut coixí de comprensió, disculpa i àdhuc simpatia; entretant, subtils anàlisis sociològiques argumentarien que els saquejadors de telèfons mòbils i de televisors de plasma no són en realitat lladregots, sinó víctimes de les polítiques neoliberals que, a través del pillatge, expressen de manera primària el seu rebuig a la dictadura capitalista…

Imaginem per un moment que, quan fa prop d'un any presumptes antisistema van llançar còctels Molotov al centre de Barcelona i van saquejar algun comerç del passeig de Gràcia, o quan fa un parell de mesos presumptes indignats van agredir diversos diputats i van encerclar el Parlament, la policia hagués difós massivament imatges dels violents anònims captades per les càmeres del carrer, demanant als ciutadans que ajudessin a identificar-los.

Si, per atzar, algun dels individus en qüestió hagués tingut la pell fosca, la Laia Ortiz de torn hauria denunciat la mesura per racista, una coral de polítics i opinadors haurien dit que el govern incitava a la més baixa delació, i el Jaume Bosch de guàrdia hauria exigit al conseller d'Interior que es dediqués a investigar l'extrema dreta, en lloc d'assetjar els joves que lluiten per la transformació social… No cal dir que SOS Racisme, sindicats i tota mena d'oenagés coincidirien a denunciar una pràctica policial digna de la Gestapo. Ara suposem -cal forçar molt la imaginació, ho admeto- que alguns dels detinguts en aquells aldarulls haguessin estat jutjats, condemnats i empresonats en 72 hores, com ha passat a Anglaterra. Ja em sembla sentir els esgarips del Síndic de Greuges i de diversos col·lectius d'advocats, potser fins i tot les protestes d'Amnistia Internacional.

Mentre els anglesos acumulen vuit segles en llibertat i n'han après els límits, aquí la manegem com una joguina nova de la qual ni hem llegit el manual d'instruccions.

Riure, malgrat tot

Més continguts de

Riure, malgrat tot
PUBLICITAT
PUBLICITAT