L’OBSERVADORA

Tempestes de tardor

L’ECONOMIA VA PER LLIURE.

En un país on, com diu Raimon, “la pluja no sap ploure: o plou poc o plou massa”, no està clar si aquesta tardor ens espera la gran tempesta o que escampi fins al judici. Les dades econòmiques mostren que el creixement és sòlid i que el lleuger alentiment que indica l’economia europea no afecta encara el dinamisme a Catalunya. El menor creixement del consum intern i la mala evolució de les exportacions -baixen un 0,3% intertrimestral- poden ser senyals a tenir en compte, però es veuen compensats pel bon creixement del PIB. Els indicadors econòmics, un cop més, van per lliure de la política i juguen a favor del bon temps a curt termini. A la llarga, però, no és tan clar que es pugui mantenir l’optimisme si es continuen ajornant les grans reformes estructurals pendents de grans acords entre partits i agents socials, com la de les pensions. A Espanya i Catalunya cada cop hi ha més jubilats i amb una esperança de vida més llarga i més joves immersos en un mercat de treball precaritzat que aporten baixes cotitzacions a la solidaritat de les pensions i tenen nul·la capacitat d’estalvi.

LLAMPS I TRONS A MADRID.

La política mentrestant està sota una tempesta permanent, amb llamps i trons. A Espanya, en una fita evolutiva històrica, la batalla pel poder ha passat de les seculars acusacions per corrupció i enriquiment i les carreres universitàries inventades a una més sofisticada acusació de plagi de la tesi. Per dir-ho fàcil, d’un pernil o el bolso de luxe al regal d’un màster.

La política de baixa estofa, basada en insinuacions i acusacions que no són més que tinta de calamar per tapar les grans qüestions que demanen acords, i per tant treballar i assumir riscos, ha deixat en evidència la manera d’actuar de Ciutadans. Albert Rivera, que en algun moment podia semblar en la política espanyola l’home de la regeneració liberal, ja ha demostrat que ni defensa una agenda liberal ni les formes tenen res a veure amb el fair play que requereix la regeneració. L’ofensiva de falsedats contra la tesi de Sánchez, tot i haver decorat el seu propi currículum amb uns estudis de doctorat inexistents, l’ha deixat desplomat. La virulència de la campanya de Ciutadans de cara a les eleccions andaluses, utilitzant els llaços grocs o el doctorat de Sánchez, no sembla per ara un èxit.

DISSOCIATS A CATALUNYA.

Mentre trona a Madrid, a Catalunya hi ha clarianes amb núvols amenaçadors. La manifestació del dia 11 ha demostrat que el sobiranisme és un moviment de fons estable i determinat que ni desapareixerà ni es rendirà. Però també que l’objectiu mobilitzador fonamental avui és la petició de llibertat dels presos polítics i que l’estratègia dels partits i les organitzacions civils no coincideix. La feblesa de l’acció conjunta i les divisions internes es van veure en el vot al Congrés de la moció a favor del diàleg amb el PSOE. El calendari de la moció no podia ser més inoportú políticament, després de la manifestació, i ERC no va empassar-se la píndola amarga del diàleg “dins del marc legal” davant d’un portaveu socialista que es volia cobrar la presa i que va posar fàcil el cop de porta. La moció va deixar en evidència la tensió entre la voluntat de negociació i l’estratègia de mantenir tensada la corda, entre els partidaris de donar oxigen al PSOE per veure si és capaç d’afrontar amb valentia la qüestió amb Catalunya i els que, convençuts, com deia Pla, que “no hi ha res més semblant a un espanyol de dretes que un espanyol d’esquerres”, esperen el fracàs d’una incerta via dialogada. La desconfiança en els fruits de l’acostament està més que justificada, però la pregunta és quina és la proposta alternativa per avançar després del 27 d’octubre i com s’ha de superar cada escull que representa el dia a dia. L’independentisme està dividit entre els partidaris d’aconseguir un imprecís momentum que es veu contradit amb les decisions diàries i no es concreta com és factible sense justícia pròpia, fonts de finançament i acord de la UE, i els que no veuen dreceres a la negociació -per amarga que sigui- cap a un referèndum pactat. Mentrestant, la negociació interna continua centrada en què cal fer amb els diputats que Llarena ha suspès i manté preventivament en presó acusats de delictes incomprensibles sense una orientació política. Malgrat els acords anunciats fa setmanes, es manté la incògnita sobre si tots els presos, i també el president Puigdemont, renunciaran a l’escó. Fins al judici, veritable prova de foc de l’any que amenaça amb la pitjor de les tempestes, les contradiccions i les diferències entre la retòrica i la política estan garantides. Dependrà de Pedro Sánchez fer creïble que hi ha alguna opció d’evitar una nova tempesta.

Més continguts de