Carta a Carla Simón: 'T’imagines guanyar un Oscar?'

La tarda del 17 d’agost, el tsunami dels atemptats va arrasar-ho tot, també una notícia que ens havia alegrat aquell matí: una pel·lícula catalana que ens té el cor robat i que no hem deixat de recomanar, Estiu 1993, era una de les tres preseleccionades per representar Espanya als Oscars. Dijous que ve sabrem si és l’escollida.

Aquest estiu del 2017, tan estrany i tan marcat pel dol, el vam començar el 30 de juny (quan encara no sabíem el gir jihadista de guió que ens esperava) amb l’estrena d’una pel·lícula, la teva, que retrata com una nena de sis anys de Badalona encaixa la mort de la seva mare i s’ha d’adaptar a una família i a un medi, la Garrotxa, que no són els seus. Així vam encetar l’estiu, enamorant-nos de la manera sòbria i continguda amb què narraves una història tan personal, adonant-nos que els cursis no són mai els nens, que el perill és la mirada cursi que sovint els adults projectem sobre la infància. I així podem tancar l’estiu, aquest inquietant estiu del 2017, el dijous 7 de setembre a les 11 del matí: amb la notícia de la candidatura de la teva pel·lícula als Oscars.

M’ho va dir el cap de setmana de l’estrena un amic en qui confio cegament i li vaig fer repetir per la ràdio, en part perquè quedés gravat però sobretot perquè la gent anés al cinema a veure-la: “Aquesta pel·lícula podria guanyar l’Oscar”. Aleshores vaig pensar que era un exagerat, però ara m’he apuntat a la seva tesi i vaig dient-ho (i escrivint-ho, ja ho veus) per tot arreu. Sosté aquest amic meu, que ha vist molt cine i afortunadament no en presumeix, que a l’Acadèmia de Hollywood, per a l’Oscar a la millor cinta de parla no anglesa els agrada fixar-se en històries mínimes. Que la teva petita gran pel·lícula hi encaixa encara millor que Pa negre (l’única catalana que es va quedar a les portes de ser finalista) i que Estiu 1993 té un altre reclam per al premi: que està explicada des del punt de vista d’una nena de sis anys.

El meu amic, també t’ho he de dir, sol pecar d’optimista. Però si s’ha estrenat a França amb 70 còpies, si ha recollit elogis unànimes de tants prescriptors culturals com actors, periodistes, escriptors, filòsofs, si ja ha tingut premis a Berlín, Màlaga, Odessa i Buenos Aires, ¿per què no l’Oscar? I si el meu amic l’encertés? I si per primera vegada una pel·lícula en llengua catalana guanyés l’estatueta? I si et veiéssim pujar a l’escenari del Dolby Theatre i dedicar l’Oscar a la teva mare i a tota la gent -també el teu pare, tres anys abans- que va morir de sida als anys 90?

P.D . Espero que, voltant pel món darrere d’ Estiu 1993, no hagis tingut temps de llegir aquesta carta, que a tu ara el que et toca és rebaixar l’eufòria (i els nervis) de cara a dijous. Però els espectadors tenim el dret a somiar. Que per això també existeix el cinema.