Tornar a començar

Estem arribant al final del judici contra els líders independentistes; es tancarà una etapa i en començarà una altra, de característiques difícils d’escatir. En un moment inicial, convulsa, indubtablement. Els discursos dels darrers dies, les peticions de penes, tot fa pensar que, tal com hem sospitat durant molt temps, la sentència havia estat prevista i serà molt dura. I tal com ha previst també l’independentisme, la resposta serà desesperada, tan forta i perllongada com la gent pugui aguantar. Esperem, però, que sigui possible evitar la violència destructora.

Tot això és previsible; tant de bo no succeís. És inevitable, però? Després dels possibles aldarulls i protestes tornarà la calma, mentre unes persones veuen la seva vida destrossada pels anys de presó que els esperen. La distància emocional entre Catalunya i Espanya haurà augmentat encara més; aquí creixerà la frustració, les ganes de rebentar-ho tot, la negativa a col·laborar amb el govern de l’Estat i el tancament en un discurs de bons i dolents sense fissures que pugui mantenir la ficció d’una república imaginària. A l’altre bàndol hi haurà una momentània eufòria: s’ha imposat l’ordre, la legalitat, es disposa dels instruments per aturar qualsevol intent de secessió. Una vegada més, les forces del centralisme han vençut Catalunya i tenen totes les cartes per seguir-la vencent davant de qualsevol gest unilateral que s’intenti. Però el conflicte seguirà obert, amb tot el desgast que comporta per a tothom.

¿És inevitable, repeteixo, que uns i altres ens comportem de manera tan irracional? Sé molt bé que les passions polítiques són d’arrel emocional, i que qui intenta posar-hi un bri de raó és rebutjat per totes bandes. Però l’endemà s’ha de seguir convivint, i cal trobar la millor manera de fer-ho. El judici no ha estat més que l’escenari on s’han mesurat les forces d’uns i altres -ja em disculpareu, la mirada sociològica és molt diferent de la jurídica-; és només un dels escenaris possibles on es dirimeixen els conflictes. En aquest cas, un escenari inadequat, ja que el problema era polític, i només la incapacitat i mala voluntat del govern de l’Estat n’ha fet l’escenari principal. En qualsevol cas, les forces s’han enfrontat, s’han mesurat: ha quedat clar que la unilateralitat només condueix a la repressió i que l’Estat té tots els instruments per vèncer. Un cop demostrat això, és, ens agradi o no, el moment de tornar a començar.

I quina fora la millor manera d’iniciar la resolució del conflicte? Crec que, per part de l’Estat, buscar la manera d’anul·lar la sentència, d’aturar les denúncies i els possibles nous judicis que es plantegen darrerament. Ho sé, ho sé, el govern no ho pot fer, que hi ha separació de poders. Que els juristes trobin la fórmula, doncs, ja que l’escenificació s’ha dut a terme en el seu terreny; si l’Estat ja ha demostrat la seva potència, ¿cal ara castigar tan brutalment unes persones concretes per fer un escarment, quan això no fa sinó allunyar les enteses possibles? Cal un gest de mà estesa, per la seva banda.

Per part de l’independentisme, però, fora també un error llegir aquest fet, si es produeix, com una victòria. De victòries no n’hi ha hagut cap, per part de Catalunya, i qui afirmi el contrari ens ho ha de demostrar més enllà de les paraules. ¿Que hi ha persones arreu del món que han mostrat simpatia per la causa de l’independentisme? Sí, i que algunes han actuat firmant manifestos o contradient l’estat espanyol, també. Però sabem que això són petits moviments que no fan canviar el tauler principal. Sortim, doncs, d’una vegada d’aquest cercle tancat de frases fetes que ens impedeix dir les coses pel seu nom. Si aquesta és l’única carta de l’independentisme, malament. Viure en un món imaginari fet a la nostra mida pot ser bonic i excitant, però rarament condueix a progressos reals.

Per part dels partits independentistes hi ha d’haver un replantejament, si es vol tornar a començar per trobar solucions. El president Torra ha demanat tornar al diàleg; bon començament. El diàleg, però, comporta sempre estar disposat a cedir parcialment per guanyar parcialment. Començar posant línies vermelles, negant la col·laboració en qüestions importants, com hem vist diverses vegades en els darrers temps, no porta enlloc. A l’inrevés, com més hostil és la relació, menys possible és l’entesa, i si no hi ha entesa, la posició de Catalunya s’anirà afeblint. Una llàstima, en un moment que ens mostra la gran vitalitat de la nostra societat i la munió de possibilitats de progrés -científic, mèdic, educatiu, cultural- de les quals ni tan sols parlem.

Per començar bé, tothom hauria de fer el primer pas, canviar de cara i de tarannà, tenir ganes d’arribar a solucions, col·laborar. El nou govern de l’Estat, la nova conjuntura política, marquen, probablement, la millor situació en què podem trobar-nos, vist el panorama europeu i espanyol. Ca fer un esforç d’entesa, i si l’independentisme no n’és capaç hauran de ser altres forces polítiques les que ho intentin.

Més continguts de