Per a quan una UE fiscalment forta?

L a setmana passada la Comissió Europea va presentar un full de ruta per potenciar el mercat únic i fomentar el creixement i l’ocupació. Les accions acordades es refereixen a diferents àmbits. Cal destacar, entre altres: l’establiment de mesures per ajudar les pimes i les empreses emergents, l’elaboració d’una agenda europea en matèria d’economia col·laborativa i la millora del reconeixement de titulacions professionals.

La pretensió del mercat únic és fer possible la circulació amb llibertat de béns, serveis, capitals i persones dins de la Unió Europea (UE). El mercat únic és un dels principals assoliments de la UE, sent actualment una unió forta en matèria econòmica. També la unió és avançada en matèria normativa i monetària (on hi ha una moneda comuna a 19 països), però en canvi és molt dèbil en matèria pressupostària i fiscal.

El pressupost de la UE només representa l’1% del seu PIB i el 3% dels pressupostos dels països que la integren. L’autonomia tributària de la UE és quasi inexistent, ja que el 80% dels seus recursos provenen de participar en els ingressos de l’IVA dels diferents països i en la renda nacional bruta.

L’escàs pes del pressupost europeu porta a fer que la política pressupostària no sigui útil per atendre les crisis econòmiques, els anomenats xocs asimètrics, que puguin esdevenir-se en els països de la UE. El pressupost ordinari de qualsevol país suavitza de manera automàtica la caiguda del PIB d’un dels seus territoris. Els impostos pagats per aquest territori al govern central disminueixen, ja que depenen del PIB, mentre que la despesa del govern central resta constant, i tot això sense la necessitat de cap acció predeterminada pel govern central. No obstant, res d’això té lloc a la UE. No hi ha cap mecanisme automàtic que actuï, perquè el pressupost pesa massa poc. La política monetària és l’únic mecanisme estabilitzador, i queda pràcticament anul·lada si el país en qüestió pertany a la zona euro, no podent actuar a través de la devaluació que facilitaria la recuperació.

D’altra banda, la falta d’un sistema fiscal comú europeu incrementa els costos de compliment fiscal, especialment el de les empreses que operen en diversos països, i crea problemes d’arbitratge fiscal, és a dir, es fomenta la creació d’operacions per buscar el benefici tributari, aprofitant la discordança entre els sistemes tributaris dels diversos països de la UE. Un dels casos més coneguts són els denominats “preus de transferència”.

Per tal d’evitar els problemes descrits i aconseguir la unió fiscal europea, s’haurien de prendre mesures cap a l’increment de l’harmonització tributària entre els països europeus i la creació d’impostos propis de la UE. En aquest sentit, cal mencionar pel seu interès l’informe recentment publicat per l’Institut d’Economia de Barcelona (IEB) sobre aquesta temàtica.

L’harmonització tributària s’ha centrat fins ara en la imposició indirecta, l’IVA, els impostos sobre consums específics i altres impostos indirectes. Des del primer moment, la UE va tenir clara la necessitat d’harmonitzar aquests impostos per al bon funcionament del mercat interior i evitar distorsions de la competència.

En canvi, l’harmonització de la imposició directa fins a l’actualitat s’ha limitat a qüestions secundàries. El 2011 la Comissió Europea va elaborar una proposta de directiva per crear una base comuna en l’impost de societats dels països europeus i, d’aquesta manera, evitar costos de compliment i problemes d’arbitratge fiscal. No obstant això, aquesta proposta s’ha mostrat molt ambiciosa i ha posat sobre la taula diferents problemes que implicaria la seva implementació. Així, el juny d’aquest any, la Comissió es va comprometre a presentar-ne una de nova el 2016.

En el camp de la creació d’impostos propis, cal fer esment a la proposta de directiva de la Comissió per a l’establiment d’un impost sobre les transaccions financeres. Ara bé, aquesta mesura no tindria un impacte gaire rellevant sobre el pressupost de la UE. La seva recaptació seria d’uns 31.000 milions d’euros, segons càlculs de la Comissió, la qual cosa suposaria que el pressupost de la Unió passaria a representar l’1,31% del seu PIB, i sota el supòsit que es quedés amb el 100% del seu rendiment. A més, no es veu factible el seu establiment a curt termini.

¿Per a quan, doncs, una UE fiscalment forta? En aquests moments, l’increment del seu pressupost i la seva unió fiscal són dos assumptes encara llunyans. Si s’aconseguissin aquests objectius, s’acceleraria la convergència i es facilitaria la provisió de serveis públics a una extensa àrea, incloent-hi la inversió transfronterera. Però hi ha resistència a perdre sobirania fiscal per part dels països membres, d’aquí provenen les dificultats en harmonitzar la imposició directa, i por que els països més rics hagin d’utilitzar els seus recursos per finançar el benestar dels països més pobres o fiscalment menys responsables. Per tant, una UE més integrada en matèria fiscal i la implementació de polítiques fiscals comunes no semblen ara plausibles. Només cal veure les dificultats existents per establir una política comuna davant de la crisi dels refugiats, la qual cosa està posant en qüestió el mateix acord de Schengen, que va suprimir els controls fronterers dins de la UE.