Maltractaments poc visibles a infants

Els nens i nenes que l'administració Trump arrabassa als seus pares arrossegaran les cicatrius

La crueltat de Donald Trump amb les criatures és el que com a psicòloga social m’ha empès a escriure aquest article. Centrem-nos en els refugis per a criatures immigrants prop de la frontera dels Estats Units amb Mèxic. En aquests refugis hi malviuen centenars de nens i nenes separats per la força dels seus pares, acusats d'haver entrat il·legalment als EUA. La Casa Blanca va assegurar públicament que els ubicarien en famílies d'acollida o que farien tot el que fos necessari perquè estiguessin atesos. Tanmateix, segons diferents testimonis, la qualitat de la cura en l'ampli programa de detenció és tremendament deficitària i la materialització del pla d’acollida és extremadament lenta. Més enllà de l’engarjolament en aquests camps, que ja de per si és inhumà i horroritza, què ens diu la investigació psicològica sobre els efectes de separar els infants dels seus pares? 

En diversos estudis meus tracto en profunditat la importància de disposar de xarxes socials d’afecte per a l’equilibri emocional i la salut, i puc assegurar que, en aquest sentit, la política fronterera de Trump té conseqüències nefastes. Ras i curt, la nostra salut i la nostra felicitat depenen del fet que estiguem immersos en xarxes socials de confiança, i, francament, no sé trobar res més representatiu d’això que la relació entre un infant i els seus pares. La separació forçosa d’aquests infants els provoca un malestar profund, alhora físic i psíquic. A les criatures i també als seus pares. I no em refereixo només a la tristesa. Les respostes emocionals extremes a la separació dels pares són part del pla evolutiu de l’espècie humana per mantenir aquests pares a prop. Això es deu al fet que al llarg de l'evolució humana l'absència d'un cuidador ha significat una mort gairebé segura. 

Les ments i els cors dels petits poden mantenir aquest nivell d'angoixa només durant un temps, abans d’haver d’enfrontar-se a una decisió terrible: continuar cridant els seus pares per mitjà d'un dolor emocional sever o assumir que se n'han anat. Doncs bé, els cervells d'aquells que trien aquest últim camí començaran un curs de "desenvolupament accelerat", ja que maduraran més ràpidament. El problema és que aquesta ràpida maduració sovint es produeix al preu d'una inflexibilitat cognitiva i emocional posterior, i en l’assumpció que el món és extremadament perillós i que les amenaces s'han d'evitar automàticament, sense pensar. El trauma psicològic afecta, doncs, el comportament en el futur i, com he dit abans, la salut i l’equilibri emocional. 

Tinc la ferma certesa que si veiéssim pels mitjans de comunicació que aquests nens i aquestes nenes són maltractats físicament pels agents fronterers nord-americans no ho toleraríem ni un instant. Ho consideraríem el que realment és: violència contra els infants. Però el fet que el mal que s'està fent avui en dia a la frontera amb Mèxic no sigui visible no l’hauria de fer menys pertorbador. És el que se’n diu 'violència psicològica'. Els nens i nenes arrabassats als seus pares arrossegaran les cicatrius de la inacció durant molt de temps.

Més continguts de