LA BORSA O LA VIDA

La profunditat / La barrija-barreja

L’entrevista que no ve a tomb de res

La profunditat

Julià Guillamon, periodista i crític literari, acaba de publicar Deu entrevistes. Són deu converses en profunditat mantingudes als anys 80 amb escriptors de referència. De Pere Calders a Terenci Moix. De Giorgio Bassani a Maria Aurèlia Capmany. De Pau Riba a Sisa. De Borges a un jove Quim Monzó que estava a punt de publicar L’illa de Maians. Són, tanmateix, entrevistes allunyades de la promoció per l’aparició d’un títol determinat. Per tant, el joc entre el periodista i l’autor és inusual i té un interès perenne. L’escriptor no té la necessitat de ser comercial en cada resposta. Vet aquí el fet diferencial d’un gènere periodístic que s’està perdent: l’entrevista que no ve a tomb de res, com diu en Guillamon en el seu pròleg.

Han passat els anys, hem superat la Transició, han passat uns autors, n’han sorgit de nous, però, al capdavall, hi continua havent algunes dèries recurrents a l’hora de parlar de literatura. Una és la d’etiquetar els autors per gèneres (la literatura fantàstica, la policíaca, la històrica...). Una altra és saber què hi ha d’autobiogràfic en l’obra de cada autor. I, finalment, el comú denominador de sempre: buscar quins autors van inspirar cada autor fins que va trobar la seva pròpia veu, gairebé com si fos un delicte haver-se amarat de Bontempelli, Rodoreda o Salvat-Papasseit. Aquestes són entrevistes per llegir amb un llapis al costat i anar subratllant frases d’autors que, amb el sarró ple d’experiència, han reflexionat sobre l’ofici d’escriure. De totes, em quedo amb l’entrevista a Terenci Moix que, el 1989 a Lletra de Canvi, repartia pel broc gros. A tort i a dret, d’una manera que ara ningú no gosaria. "La gent jove que conec no agafa un llibre ni que els matis. Ara, que amb el que els donen a llegir a les escoles catalanes, tenen tota la raó del món. Perquè si un nano de quinze anys ha de llegir El mecanoscrit del segon origen, jo comprenc perfectament que vegi Falcon Crest".

La barrija-barreja

Julià Guillamon, llicenciat en filologia catalana, va publicar una piulada de Cap d’Any que ha portat cua. Hi denunciava un tema recurrent als mitjans audiovisuals del qual ningú no parlava: “Fa molts anys que vaig decidir no parlar mig en català i mig en castellà per fer broma. No em va costar gens deixar de fer-ho. I m’emprenya veure que en els programes d’humor es fa servir innecessàriament aquesta barrija-barreja que no fa cap gràcia, ni és català ni res”. Amb Twitter calent, Guillamon va precisar encara més: “El català barrejat de castellà és un registre (per a un o diversos personatges, per a una imitació, per a una situació). El que no pot ser és que sigui l’únic registre de l’humor”. Trobo que té tota la raó. I, havent-hi pensat en més d’una ocasió, crec que es fa més per inèrcia que per reflexió. No em sembla un decisió raonada per part del guionista. Al contrari, crec que aquesta macedònia presumptament divertida sorgeix, precisament, de la irreflexió. Sembla com si la pulsió creativa de l’humorista de torn intuís que l’eficàcia comunicativa serà més gran si l’entén més gent. Es fomenta la falsa creença que eixamplant la base lingüística –introduint barbarismes o expressions directament castellanes– captarem més oients o espectadors. ¿Fa més modern o més col·loquial o més enrotllat o més divertit barrejar les dues paletes de colors idiomàtiques? En realitat, és un menyspreu cap una llengua, com el català, que sembla que sigui de segona, com si no tingués tot el lèxic i tots els girs per fer qualsevol broma, com qualsevol altra llengua. Entenc la crítica de Guillamon, encara que trepitgi alguns ulls de poll. I esclar que hi ha excepcions que confirmen la regla. Sempre ens quedarà, per exemple, el senyor Marcel·lí Virgili, del Versió RAC1, que malda per dir les coses pel seu nom des que es va enfonsar el Titanic, i que sempre té cura de la llengua, d’una manera pulcra i primmirada. ¿I fa menys gràcia, per això?