Contra la cultura de mel i mató (1969)

PECES HISTÒRIQUES TRIADES PER JOSEP MARIA CASASÚSDe Ramon Moix ‘Terenci Moix’ (Barcelona, 1942 - 2003) a Serra d’Or (VI-1969). Article insígnia de la periodística de Moix, amb punts de vista com els de Francesc Trabal i la revulsiva “colla de Sabadell” cap al 1930. Fa vint anys de la mort de Terenci Moix. Era poc conegut com a articulista. A l’ARA Diumenge del 2 d’abril passat va sortir un treball de Toni Vall sobre aquest escriptor. 

A parer meu, una de les obligacions principals que la cultura catalana s’hauria d’imposar és la d’atreure’s un jovent que molt sovint s’escapa. Ningú no ignora els obstacles contra els quals hem de lluitar, obstacles que venen de fora però que, de cara al jovent, queden acrescuts pels que encara posem de dintre estant. En ple 1969 sembla com si els pocs òrgans difusors amb què compta la cultura catalana s’entestessin a romandre d’esquena a la joventut, tot posant en pràctica tempteigs de ressuscitar un tradicionalisme atrotinat. Jo mateix, en escriure un article anti-Patufet que va fer que mig Catalunya se’m tirés al damunt, vaig experimentar en carn viva els espetecs d’aquest corrent que, abans de morir del tot, encara vol fer de les seves. [...] El primer que aquell esperit pairalista va fer és declarar-me anticatalà, recurs fàcil pels qui ignoren que l’única forma de ser català amb certes possibilitats d’eficàcia és de ser-ho tocant de peus a terra: un terra de 1969. Joan de Sagarra i Jordi Garcia-Soler, que també atacaren aquell fòssil, foren acusats del mateix. [...] Tancats en una melangia prebèl·lica, els nostres atacants oblidaven que cap país no pot viure de fantasmes. I per a molts joves que he conegut, Catalunya viu més de fantasmes que de realitats. És un dels factors que provoquen, a parer meu, l’allunyament d’un jovent que sap distingir entre una cultureta morta –que els “mass media” catalans intenten conservar momificada– i una cultura que els pugui servir en un món que no s’acaba ni comença en la nostra àrea lingüística. Un jovent que comprarà la Lectura de Marcuse de Castellet no pas perquè estigui escrit en una determinada llengua, sinó perquè implica una explicació del món en què viuen i del seu moment històric. El mateix jovent que no llegirà els articles sobre raïm del Penedès o sobre el senyor que va donar la mà a Mestre Pompeu un dia d’estiu, i tantes foteses com determinades mentalitats pretenen fer passar per efemèrides nacionals. La nostra queixa davant el Patufet era provocada, no pas per aquell anticatalanisme esgrimit amb tan poca gràcia pels ofesos, sinó per veure com desaprofitem els pocs mitjans de difusió de què disposem. Com que ens les hem de veure amb un jovent no predisposat a apropar-se a la seva llengua –per raons històriques òbvies–, ja és urgent que li facilitem el camí per a arribar-hi. Jo mateix, en la Festa del Llibre, vaig tenir la sorpresa de signar molts exemplars a gent extraordinàriament jove: un públic potencial que existeix. Ara bé: alguns d’ells em recordaven per una entrevista feta a Fellini al Nuevo Fotogramas. Cap no em va renyar perquè no hagués escrit, per exemple, un article explicant de quin color portava la corbata Mestre Pompeu. Perquè els temps canvien, amics, i l’ingredient mel i mató –tan utilitzat a la cuina cultural catalana– només fa il·lusió quan te’l menges al Drugstore. Dit això, espero amb veritable il·lusió les cartes de protesta que es rebran a Serra d’Or.