Què llegeixen els nens? (1980)

PECES HISTÒRIQUES TRIADES PER JOSEP MARIA CASASÚSDe l’article d’Ana Maria Moix (Barcelona, 1947-2014) a 'Destino' (24-IV-1980). Traducció pròpia. El passat 12 d’abril hauria fet 76 anys aquesta novel·lista, contista, poeta, articulista, traductora i editora que va dedicar els seus darrers temps a reivindicar l’obra del seu germà Terenci, de qui enguany s’escau el vintè aniversari de la mort. Havia rebut diverses distincions, entre les quals la Creu de Sant Jordi 2006.

[...] La polèmica entorn de la literatura infantil o, més ben dit, entorn de què ha de ser i no ha de ser la literatura infantil, que avui està tan en voga, és vella. [...] L’última reaparició de la preocupació pel llibre infantil sembla que tendeix a mantenir-se. Si bé en aquest país la preocupació per tots els fenòmens relacionats amb llegir i escriure és sinònim de moda i fugacitat, la qüestió plantejada entorn del tema ha passat de la lletra impresa a la sobretaula familiar, que és on, si no totes, sí algunes qüestions i polèmiques culturals deixen de ser moda per esdevenir problema. Si més no, repetim, “algunes”, entre elles el cas del conte infantil en un país on, segons les últimes enquestes de l’INLE, el 63% dels habitants ignoren, de fet, la lectura literària. [...] El “Què cal que llegeixin els nens?” s’ha convertit en un eco que es manté, en la majoria dels casos, en la seva naturalesa purament oral i que, traslladats a nivells pràctics, es tradueix per un “Què poden llegir els nens?”. “Què poden llegir” no en el sentit d’un “poder” o “deure” moral, comprensiu, educacional o metafísic en general, sinó d’un “poder” físic, material: de quins llibres, de quins contes infantils disposa el comprador de bona voluntat. Un passeig per les llibreries, o per les habitacions de la mainada d’avui, permet entreveure la insulsa realitat actual del llibre de contes infantils. És més, el conte infantil sembla que ha deixat d’existir. O quasi. Ens referim al “conte” tradicionalment anomenat de “fades”, el conte d’“imaginació” poblat de bruixes i gegants, de terrors i atzars de la fortuna, de forces benèfiques i voluntats malignes, de mons desconeguts i éssers inexistents, de designis adversos i accions recompensades, de crueltats i arbitràries justícies, de varetes màgiques i fets inexplicables, de violències inexcusables i finals feliços. En fi, aquests contes considerats avui poc o gens pedagògics i perjudicials per al benestar emocional dels infants. [...] La literatura infantil d’imaginació, la tradicional, que ja va patir la censura d’un règim encaminada a enaltir la misèria i el masoquisme, la resignació i l’obediència, ha passat després per altres censures de caràcter, no cal dir, de signe i intenció que res no té a veure amb l’anterior: el didàctic. Amb fins pedagògics s’intenta allunyar el nen de mons fantasmagòrics, poblats de bruixes, brutalitats, etc. Però, a canvi d’això, el camp imaginatiu sembla que tan sols pot substituir-se (tret de poques excepcions) per llistes de coses o animals. Per una banda, es pretén defensar el nen de la crueltat, la mentida o l’existència de la mort, quasi sempre presents en el conte de fades (inútil protecció de fenòmens que ja coneix abans de saber llegir perquè existeixen a l’entorn). Per altra banda, es col·loca el nen davant la televisió per silenciar-lo. Fets dels quals s’intenta apartar el nen fins que pot raonar es proscriuen del llibre infantil, però se l’atordeix amb ells a través de la televisió. [...]