I només fa 15 dies

"La plutocràcia no té filosofia ni moral ni significat:
només pot tenir un èxit material,
és a dir, un èxit menyspreable"
Gilbert Keith Chesterton

Aquest matí de dissabte farà només dues setmanes que ens vam llevar, primer i sobtadament, amb la notícia dels bombardejos sobre Caracas –prop de 100 morts impunes i ja oblidats–. De seguida, a ràdio encesa, mòbil hiperconnectat com aquells jorns en què tothom recordarà on era i què feia, amb la retransmissió en directe del segrest del president veneçolà Nicolás Maduro i la seva dona, Cilia Flores. Podien haver passat moltes coses i encara sorprèn el poc que ha passat. L’endemà, això rai, el càrtel de Los Soles desapareixia del text d’acusació de la fiscalia. Només surava petroli i ideologia al putsch de Trump. Circulin. I sí: fa només 15 dies de la Doctrina Donroe –i alhora fa dos segles de la Monroe. I tanmateix ens sembla ja una eternitat –els quinze dies i també els dos segles. A la corda fluixa de la rifa caníbal de l’any encetat, el dubte espès de qui serà el proper en rebre: Groenlàndia, l'Iran, Colòmbia, Cuba, Mèxic, Gaza de nou o Ucraïna altre cop. I la UE fent el paperina. Ha arrencat el 2026 amb el poti-poti de la confusió, el comiat del món d’ahir i traginant per diversos penya-segats que ja veurem on ens duen, perquè si ja sabem com ha començat l’any, l’important de debò és implicar-se perquè no acabi com alguns pretenen. Pornogràficament, hi ha aquesta brutal declaració del lloctinent Stephen Miller, intramurs i extramurs, que ho ha fet saltar pels aires tot plegat: "El món real està governat per la força i el poder: aquestes són les lleis de ferro del món". La brutalitat reivindicada arriba arreu: Delta Force ja és al món allò que l’ICE és a casa. Una mateixa crueltat, dins i fora, però amb resistències fora i dins. I amb Renee Nicole Good abatuda per un agent que havia combatut a l’Iraq. Quan Trump mata per igual de portes enfora que de portes endins.

Més a prop, o tan lluny malgrat passar a la cantonada de casa nostra, set persones sense llar han perdut la vida: han mort al carrer, en plena onada de fred, entre primers de desembre i primers de gener a l’àrea metropolitana, mentre el nombre de persones sense llar a Barcelona –1.982– bat rècords històrics. Hipotèrmia de país: passa de tot i res no passa. L’albiolada de Nadal a l’Institut B9 sembla també llunyana –on són cadascun dels foragitats i què és de la seva vida precària?– Continuem encapçalant –ininterrompudament i des del 2010– el rànquing de famílies desnonades, a raó de 25 al dia. La banca torna a anunciar beneficis milmilionaris, vora els 34.000 milions d’euros en una nova marca antològica. La pagesia alça la veu i talla el carrer, amb mil motius, davant el Mercosur que se signa avui. I quan no és la pesta porcina africana, és la dermatosi nodular o la llengua blava o la grip aviària. Afegim-hi la declaració de la vicepresidenta de Metges de Catalunya afirmant que "Vox és l’únic grup polític que ens defensa". Ho van dir en roda de premsa al Parlament, al costat de la formació ultradretana i ultramontana. Després hi ha hagut desmentiment del sindicat, negant qualsevol aliança i desmarcant-se de la confusió generada, que poc ajuda a la causa universal de la salut pública i de qualitat, sempre en guàrdia esgotadora.

I mentrestant, dues notícies juntes, que diu la dita que s’entenen millor. Ahir això era més que evident i flagrant. D’una banda, la trobada que l’empresari Emili Cuatrecasas prepara amb Sílvia Orriols i 200 convidats per a finals de mes al Baix Empordà. Em desquadra poc, en lògica contemporània i històrica, però em poden els detalls de la memòria. El mateix Cuatrecasas condemnat per frau a dos anys de presó per vuit delictes fiscals. El mateix despatx Cuatrecasas que surava als papers de Wikileaks, en un cable de l’ambaixada americana de Madrid, on es referia la pregunta d’un fiscal Grinda que maldava: "Per què Cuatrecasas no para de defensar membres de la màfia russa?" En paral·lel, l’altra notícia del mateix dia, en aquest mateix diari, informant de la nova estratègia obrerista que les extremes dretes han obert per, saturada la frontera de vot amb el PP, entrar en l’abordatge de la qüestió de l’habitatge i, de forma tafurera, obrir via i canal en el votant d’esquerres desencisat de tot que, via pantalla mòbil, no deixa de rebre cada dia missatges i consignes racistes on es culpa de tot el migrant, la feminista o l’ecologista més moderat. Farem marrada, anticipava Camus en les cartes al seu amic alemany. De poc serveix criticar el feixisme, advertia Brecht, si no es critica el capitalisme que el genera en temps de crisi. Ahir mateix la imprescindible Fina Birulés, amb motiu del 50è aniversari de la mort de Hannah Arendt, recordava que el mot llibertat l'hi estem regalant a l’extrema dreta i que l’error majúscul és reduir el desori global a una qüestió fàcil de "psicòpates". I no: a Trump l’han votat 80 milions. I un tuit recent d’una víctima del nazisme ho recordava fa poc: als meus no els va matar ni Himmler ni Goebbels, se’ls va endur el veí.

I, finalment, el que no ve de 15 dies, ni tampoc va de 15 anys, és això del finançament singular, en una doble perspectiva catalana. Catalunya enfora –que es veu que esmorzem xampany i caviar– i Catalunya endins. Catalunya enfora, el rayo que no cesa. Però com que els termes comptables de moda que sacsegen el debat són població ajustada i població real, permetin-me ajustar dades, atès que és la setmana dels barbuts: un 17% de la societat catalana arrenca l’any com el va acabar: en risc d’exclusió social. Segons un informe recent d’ESADE, el 50% de la població disposa del 5% de la riquesa del país; el 10% més ric es queda amb el 59%. Com si res hagués canviat –com si tot hagués canviat–. Però com que venen corbes i més desigualtats, ajunto un binomi potentíssim, Yayo Herrero i Santiago Alba Rico, a la recerca de catapulta, recer i cuques de llum. Diu la bona de la Yayo que hem de contraparafrasejar Aznar cada dia per no caure en el parany d’un derrotisme fatalista i funcional als interessos dels enginyers del caos. I per això Yayo suggereix que qui pugui fer, per poc que sigui, que faci i no deixi de fer, cada dia més i en tots els fronts democràtics oberts en canal –cap derrota, cap ni una, per incompareixença–. En Santi rebla el seu consell sostenint que en un "món ja desconegut" hauríem de fer, pel cap baix, tres coses: conèixer-lo, fer amics desconeguts i no quedar-nos mai sols ni tan sols per pensar. Per no acotar mai el cap en l’era dels depredadors, la doctrina de la brutalitat i la tempesta desfermada. Que s’anuncien llevantades a tort, a dret i a dretes.