L'escàndol dels secrets oficials
El càlcul polític em supera. Em recorda les partides eternes —per fer baixar els torrons— on s’alternen els jocs de rol, la timba de pòquer i el Party & Co. Però fer lleis no és un entreteniment de sobretaula.
Si el bloqueig a tota iniciativa del govern espanyol es consuma, entre el patracol de les lleis que no veuran la llum n’hi ha d’històriques, com la que derogaria la llei de secrets oficials de 1968. Hem retirat el caudillo dels rètols dels carrers i del Valle de los Caídos, però la norma que va fer el dictador per fer i desfer encara és vigent. Molts crims del règim i draps bruts dels successius governs segueixen encoberts. Des del passat remot, lligat a la T ransició o al paper de l’emèrit, fins al recent. L’exdirectora del CNI no va declarar davant la jutgessa sobre l’espionatge polític amb Pegasus perquè la informació estava classificada. La coartada de protegir els interessos nacionals, la sagrada raó d'estat, encara funciona. Un exemple actual són les exportacions de material de defensa i doble ús —com la tecnologia que es pot destinar a usos tant civils com militars—. Les autoritzacions són matèria reservada i les actes de la junta que les acorda (la JIMDDU), secretes.
Hi ha un contingent d’informació que se sostrau al dret constitucional de comunicar i rebre informació veraç, perquè els estats s’aferren a la cautela. Com diu la dita, “la por guarda la vinya, i la closca, la pinya”. Però la saviesa popular també reconeix els efectes perversos de la por, quan s’atia de forma injustificada: “La por fa més lleig el dimoni”. De cap manera els secrets oficials es poden decretar pel broc gros, mantenint la població en la inòpia pels segles dels segles amb l’excusa d’un enemic difús. Tota restricció ha de complir un triple test: legalitat, necessitat i proporcionalitat. Seguint l’exemple, en matèria d'armament, la transparència dels acords comercials no comporta un risc intrínsec. Al contrari, impedeix que determinats estats puguin sentir-se amenaçats i garanteix que no contribuïm a guerres sustentades en enganys.
El projecte, a hores d’ara encallat, no és precisament agosarat. Fa pensar en un passatge del Romance de la Guardia Civil española de Lorca: “Los relojes se pararon / y el coñac de las botellas / se disfrazó de noviembre / para no infundir sospechas”. L’operació de lífting legal comença pel nom: “Llei d’informació classificada” és un títol que no toca el voraviu. És asèptic, ideal perquè ningú s’hi fixi gaire. I continua pel calendari, ja que es va presentar d’amagatotis, fent honor al fenomen d’agosticitat de l’administració. Durant les vacances, els projectes controvertits passen sense pena ni glòria. Tanmateix, de motius per a la contestació n’hi ha un munt. Certes línies vermelles no s’haurien de traspassar en un estat de dret, perquè el lloable propòsit de protegir la població no degeneri. Vegem-ne algunes:
1. Què es pot declarar secret i quina informació, en canvi, no es pot escatimar? Malgrat que no és fàcil ponderar el risc per a la seguretat, hi ha una regla d’or: evitar els conceptes jurídics indeterminats i interpretar-los de forma restrictiva. No és admissible incloure-hi les “relacions exteriors”, les “situacions de tensió internacional” o els interessos “econòmics o industrials de caràcter estratègic”. I encara menys un calaix de sastre per classificar “altres àmbits”, a gust del govern de torn. En un país en què els interessos de les elits política i econòmica sovint van de bracet, l’embolic està servit. Era estratègic el Castor? I les obres mastodòntiques que han de venir, siguin ampliacions d’aeroports o explotacions de minerals rars, com són d’estratègiques? L’etiqueta impedeix contrastar els efectes sobre l’entorn natural i fer balanç de costos i guanys. Tampoc s’ha de poder ocultar informació que permeti demostrar la comissió de delictes greus. Siguin conductes infames contra els drets humans —violacions, execucions sumàries, tortura, neteja ètnica—, siguin actes de corrupció i frau. La classificació no pot actuar com una patent de cors, la llicència dels corsaris. No sembla sobrer recordar-ho quan personatges com Montoro es mengen els torrons a casa seva.
2. Qui ha de poder classificar i qui ha de poder oposar-s’hi? S’ha de ser molt restrictiu amb les autoritats que poden classificar (com menys millor!) i molt generós amb les persones i les institucions que poden sol·licitar la reclassificació o la desclassificació. El Parlament, evidentment, i qualsevol persona sense necessitat d'un motiu específic ni d'afectació directa. Tampoc s’haurien de posar traves al control judicial. Reduir el coneixement al Tribunal Suprem suposa un cost innecessari i dissuasiu.
3. Quant de temps pot durar el blindatge? Cap secret pot ser etern. Urgeix acabar amb la durada indefinida dels secrets de la llei del 68 i establir períodes raonables. 45 anys per a la desclassificació automàtica, amb pròrroga de 15 anys, és, ras i curt, una broma.
Periodistes i activistes són els col·lectius potencialment més afectats. Castigar amb multes de fins a dos milions i mig d’euros (!) a qui divulgui informació classificada, fins i tot si l’accés ha estat fortuït, és una barbaritat. Si tenim present que no hi ha cap registre que permeti consultar els assumptes identificats com a alt secret, secret, confidencial o restringit, el resultat és la censura, nua i crua.
Com ens ensenyen els EUA (ràtzia militar, cas Epstein...) és crucial documentar bé la informació classificada per evitar que es manipuli, es perdi o es destrueixi. Els xèrifs com Trump, que juguen amb la informació pública com qui juga al Trivial, mostren la necessitat de lleis sòlides que facilitin el control parlamentari, judicial, social i dels mitjans. Els nostres legisladors titubejants es poden inspirar en els estàndards internacionals (principis de Tshwane) per als dubtes tècnics. I els desorientats, responsables de l’osteoporosi de la nostra democràcia, en els versos de Wislawa Szymborska: “Que em perdonin les grans preguntes per les petites respostes”.
