Pegasus, l’escàndol que l’Estat vol enterrar
L’espionatge polític més greu de la història recent de l’estat espanyol va pel camí de quedar impune. El cas Pegasus, que pren el nom del software d’espionatge desenvolupat per l’empresa israeliana NSO Group utilitzat per infectar els telèfons de desenes de representants independentistes, s’ha anat diluint amb el temps, sepultat sota el pes de l’opacitat institucional i la desgana judicial. Allò que hauria d’haver sacsejat els fonaments democràtics de l’Estat ha acabat convertint-se en un malson burocràtic, sense responsables, sense reparació i, sobretot, sense veritat.
Lamentablement ja no és notícia, però fa poques setmanes, l’exdirectora del Centre Nacional d'Intel·ligència (CNI), Paz Esteban, va ser citada a declarar davant d’un jutjat de Barcelona. Davant les preguntes sobre l’espionatge a dirigents polítics catalans, advocats i representants institucionals, Esteban va optar pel silenci: es va acollir al dret a no declarar, emparant-se en la llei de secrets oficials, una llei franquista aprovada l’any 1968, encara vigent, que permet a l’Estat esquivar qualsevol rendició de comptes. El resultat és que, malgrat les proves, els testimonis i les querelles, si res no canvia tot apunta que l’espionatge quedarà sense càstig.
El Catalangate, revelat el 2022 pel laboratori canadenc Citizen Lab, va documentar almenys 65 infeccions amb el programari Pegasus contra dirigents, activistes i advocats vinculats a l’independentisme. Entre les víctimes hi havia el president de la Generalitat, Pere Aragonès, i també defensors legals en causes de l’1 d’Octubre, fet que vulnera de manera flagrant els drets fonamentals a la intimitat, la defensa i la representació política. L’estat espanyol, tanmateix, encara avui no ha reconegut ni tan sols haver adquirit Pegasus, tot i que NSO només el ven a governs.
Sortosament, el tema no ha quedat enterrat gràcies a les accions judicials i les investigacions impulsades per ERC, que ha liderat el cas des del primer moment, que acrediten que hi ha proves suficients per vincular el CNI amb aquest espionatge. La primera querella, presentada arran de les infeccions als telèfons mòbils de Roger Torrent i Ernest Maragall, va obrir la porta a una investigació més àmplia que, amb el temps, ha incorporat Aragonès, Jordi Solé, Diana Riba, Josep Maria Jové i Andreu Van den Eynde. Gràcies a aquesta feina s’ha aconseguit una fita inèdita: imputar quatre vegades Paz Esteban i també tres directius de NSO Group.
Aquest avenç judicial, pioner a Europa, s’ha produït sense cap col·laboració del govern espanyol, ni de la Fiscalia, ni del Defensor del Pueblo, ni dels tribunals superiors. L’executiu de Madrid continua negant-se a desclassificar la informació que podria demostrar la compra i ús de Pegasus per part de l’Estat, i el poder judicial s’ha mostrat reticent a forçar aquesta transparència. L’estratègia és clara: guanyar temps fins que la causa s’ofegui en el seu propi laberint judicial.
Mentrestant, el relat oficial s’ha anat dissolent entre excuses tècniques i silencis polítics. El que era un escàndol majúscul s’ha convertit en un nou capítol d’abusos de poder contra un moviment polític pacífic i democràtic: l’independentisme català. Els mateixos mecanismes de repressió que van actuar el 2017 –l’aplicació del 155, les condemnes judicials, la persecució de càrrecs electes– tornen a manifestar-se ara sota la forma d’un espionatge tecnològic de precisió.
El cas Pegasus torna a posar de manifest l’existència d’un estat profund, un engranatge opac que opera més enllà dels mecanismes democràtics. Justament per això s’ha de denunciar, i la causa judicial oberta ha de servir per avaluar l’estat de la democràcia i situar el pols entre els drets fonamentals i les llibertats democràtiques versus l’autoritarisme de l’Estat. No és un cas aïllat ni una coincidència: és una mostra més d’un sistema que actua contra qui qüestiona la seva unitat i el seu poder.
L’objectiu final de les víctimes i dels qui impulsen la investigació és clar: aconseguir que l’estat espanyol reconegui explícitament que ha comprat Pegasus i que s’assumeixin responsabilitats polítiques i penals. Però, perquè això sigui possible, caldrà modificar –com impulsa l’entitat Irídia– la llei de secrets oficials, un text heretat de la dictadura que converteix la transparència en una excepció i la impunitat en norma. Si no es trenca aquest mur de silenci, el missatge serà devastador: que l’Estat pot espiar els seus ciutadans, vulnerar drets fonamentals i després amagar-se impunement rere el pretext de la seguretat nacional. Només la persistència de les víctimes, dels seus advocats i de la societat civil podrà evitar-ho. La democràcia, quan és autèntica, no s’espia sinó que es protegeix.
