Com acabar amb l’educació

L’ensenyament de qualitat a l’abast de tothom, independentment del nivell econòmic de la família de l’alumne, és una de les grans fites de la humanitat. És imprescindible per construir una societat de ciutadans lliures que pensin per si mateixos i que entenguin les múltiples estratègies d’alienació dels poders polítics i econòmics. L’educació emancipadora no és una instrucció dirigida a fer adults funcionals, eficaços i obedients que puguin incorporar-se fàcilment a l’engranatge productiu del capitalisme. La bona educació dota els infants de les eines necessàries per entendre’s a si mateixos i entendre el seu lloc al món, per ser conscients de la importància dels lligams que ens uneixen als altres, dels valors humans i humanistes que fan que la vida col·lectiva pugui ser una vida bona. És una educació que fomenta el bon tracte, que fa créixer i potencia les capacitats innates de cada criatura, que les “empodera” per poder trepitjar amb fermesa el terra sempre inestable de l’existència. No va de currículums ni de projectes: va de vincles i convivència, de reconeixement i respecte. I va de tenir figures de referència que ens guiïn més enllà de l’àmbit de la família.

Topar en algun moment dels anys que passem a l’escola i l’institut amb un professor que et canvia la vida és una d’aquelles loteries que se li han d’agrair al destí. Als centres hi ha de tot: hi ha qui es dedica a l’ensenyament perquè no sap què més fer o perquè no ha tingut èxit en un altre àmbit. Hi ha gent frustrada i gent que només volia ser funcionària per cobrar el sou i fer el mínim. Hi ha també qui ambiciona el poder, qui vol prosperar i arribar molt amunt en l’escala administrativa no perquè vulgui fer coses o canviar-les, sinó perquè vol estar per damunt dels altres. Són els que, sense estar afiliats a cap partit, practiquen més la política que la docència. I després hi ha un bon grapat de persones dedicades a aquest ofici que hi són per una profunda vocació, que troben sentit en la tasca de nodrir els alumnes amb coneixements i sabers, i participen del meravellós procés que és veure com es va fent una persona. Estimen el que fan i s’estimen els alumnes; s’hi entreguen cada dia amb tot el que són, les seves personalitats i el seu bagatge. Fan bé la seva feina si poden ser i sentir-se lliures a l’aula, si se saben part d’un sistema i una societat que els valora i deixa que ensenyin com creuen que han d’ensenyar. N’hi ha de més ortodoxos i d’altres que se surten una mica més de la norma; n’hi ha que ho fan tot com toca i altres prefereixen mètodes menys convencionals. Tant és. El més important és que puguin ser com són amb els alumnes i que, així, els nens puguin tenir una diversitat de referents. Construeixen així una seguretat que els prepara per anar per la vida i enfrontar-se a les inclemències que portarà l’edat adulta.

Per acabar amb l’educació universal no cal fer lleis neoliberals ni retallades pressupostàries dràstiques. El més eficaç és atacar directament aquesta peça fonamental de l’educació: els professors i mestres vocacionals que estimen la seva feina i estimen els alumnes. Cobriu-los de burocràcia, censureu-los les maneres, sotmeteu-los a una estratègia de “vigilar i castigar”, colgueu-los sota ingents tones de cursos de formació del tot inútils, traieu-los tot el poder i poseu-los en el punt de mira. Doneu veu a les famílies que es queixen per qualsevol incomoditat dels alumnes, munteu-los un escarni públic per qualsevol falta sense importància, atribuïu-los mala fe i enverineu la confiança que tenen en la seva feina amb dubtes absurds. Convertiu els alumnes en clients i els docents en els seus servidors, soscaveu la bona autoritat de qui transmet saber i ja ho tindreu. Ja haureu acabat amb la peça més important del tauler de l’educació. I, per tant, de la llibertat individual. De la democràcia.