Acusacions falses i terrorisme d'estat
L'assassinat fa uns dies, a Minneapolis, de la poeta i activista Renee Nicole Macklin Good a mans d'agents dels ICE (el cos policial dels EUA suposadament encarregat de controlar la immigració il·legal; a la pràctica uns vulgars esquadrons de la mort) és un cas flagrant de terrorisme d'estat. Per la força de les armes es fa callar per sempre una veu que discrepava —de forma legítima i democràtica— amb el govern, i que exercia el seu dret a expressar en públic aquesta discrepància. Per justificar el crim, la secretària de seguretat del govern federal americà, Kristi Noem, va acusar Macklin Good de ser, precisament, una “terrorista”. Trump va afirmar que els agents havien actuat en defensa pròpia, ja que ella “els havia atacat”. El repulsiu escriptoret i vicepresident J.D. Vance va insistir en la mateixa idea, suggerint que la víctima va accelerar el cotxe perquè “no era innocent”. Al vídeo de l'execució de Macklin Good es veu clarament el contrari: ella engega el cotxe amb intenció de marxar i un dels agents li dispara tres trets al cap a boca de canó. Els mitjans de comunicació trumpistes s'han dedicat a intentar difamar Renee Nicole Macklin Good amb mentides o amb qüestions relatives a la seva vida privada. Per al sector més fanatitzat de la societat actual (als Estats Units es diuen MAGA; aquí no tenen un nom específic, però són el mateix) que una dona sigui lesbiana, o que diguin que ho era, fa més acceptable que un policia li dispari.
El que passa a Amèrica ens afecta directament perquè, més aviat que tard, les nostres dretes i ultradretes copien les maneres de fer i actuar dels seus referents d'allà. La justificació dels crims i dels abusos de poder dels estats apel·lant a la necessitat de respondre a un suposat atac terrorista és un clàssic dels règims autoritaris, totalitaris o feixistes. També d'alguns governs democràtics quan se senten amenaçats, en especial aquells que pertanyen a democràcies poc consolidades. Tota la repressió policial i judicial contra l'independentisme català la va dur a terme l'estat espanyol a partir d'un suposat “colpisme” i una amenaça “terrorista” que no van existir mai. Aquesta repressió va consistir –consisteix encara— en empresonaments, exilis i inhabilitacions. Però ja sabem que hi ha un sector del nacionalisme espanyol que pensa que aquests van ser càstigs massa benèvols: al cap i a la fi, es tractava de “colpisme” i “terrorisme”, i això mereix càstigs exemplars.
Els que pensen així són els que es preparen per arribar al poder a través de dos partits, PP i Vox. El fet que Espanya formi part de la Unió Europea, per moltes mancances i misèries que tingui, ha evitat en diversos moments atemptats encara més greus contra la democràcia (i contra la ciutadania): que ara la UE estigui tan debilitada i desorientada no és, per a les minories que són súbdites del Regne d'Espanya, cap bona notícia. Disparar primer i difamar després és una pràctica antiga del terrorisme d'estat. I no se li discuteix mai a un estat el seu dret a “defensar-se”.
