Carles Soldevila 1928
18/09/2018

Adéu, senyoreta!

Peces Històriques Triades Per Josep Maria CasasúsDiumenge, quarts de dotze de la nit. Despenjo l’auricular del telèfon. -Número? -Cap número, senyoreta… No vull cap número. Trucava, simplement, per a dir-li adéu. Em semblava incorrecte que ens separéssim per sempre sense bescanviar dues paraules de comiat. Adéu, senyoreta! No tinc el gust de conèixer-la personalment. No sé si és bonica o lletja, alta o baixa, vella o jove... En aquest moment em faig la il·lusió que reuneix totes les qualitats i totes les excel·lències. De totes les senyoretes no en faig sinó una de perfecta i li adjudico la veu més melodiosa que mai he sentit a l’altre cap de fil... Sí... Té raó. Els nostres tractes verbals no han estat sempre tan cordials com en aquest moment... Àdhuc em recordo d’haver pronunciat alguna vegada mots enèrgics que em creia no tenir en el meu repertori... Un hom havia perdut la paciència davant el seu obstinat mutisme, o les seves respostes incongruents... Però en aquest moment commovedor de parlar amb vostè per darrera vegada el record d’aquestes renyines m’omple gairebé d’una recança deliciosa... Una mica més i tindria remordiments... Adéu, senyoreta! ... El tracte quotidià té aquestes bromes... Baralles, discussions, antagonismes... i quan sou a dos dits de la separació, una inevitable melangia... Adéu, senyoreta! Ja no la sentiré més... “Número?”... “No tinc línia”... “Comunica”... Si d’aquí a pocs minuts torno a alçar l’auricular diuen que em respondrà una bonior contínua o un seguit de vibracions intermitents... Potser serà divertit, però és difícil que em diverteixi tant que arribi a esborrar de la meva memòria el record de la seva veu. El telèfon haurà perdut la darrera guspira d’humanitat que l’animava; esdevindrà enterament màquina... Sí... És magnífic... El progrés... La ciència... Ja ho sé, ja... També venero aquestes ídoles i immolo sacrificis en llurs altars... Però la veu humana, humana i femenina, baldament deformada per la maquinària, tenia un encís, feia una companyia: indignava a estones, és veritat, però amb una indignació fàcil d’esbravar per la via oral... Ara, en canvi, caldrà tractar amb mecanismes insensibles i irresponsables... I l’home modern ja comença a tenir tants tractes d’aquesta mena... Potser acabarà per enyorar-se... En fi, és tard; cal enllestir... Aquí té la meva mà... No rigui... És una encaixada ideal, a través de la distància... Adéu, senyoreta!...