Bush pare, tercer líder global (2009)
Peces històriques
De la columna de Xavier Batalla (Barcelona, 1948-2012) a La Vanguardia (17-I-2009). Traducció pròpia. Avui fa disset anys que el periodista Batalla, expert en política internacional i professor de la matèria a la UPF, publicava aquest article. A propòsit de l’acabament del segon mandat presidencial de George W. Bush el gener del 2009, analitzava trets persistents en la política exterior dels Estats Units de Nord-Amèrica.
George W. Bush acaba dimarts vinent el seu segon mandat com a tercer president estatunidenc global. Un cop acabada la Guerra Freda i desapareguda la Unió Soviètica, el president d’Estats Units, com ha escrit Zbigniew Brzezinki, ara assessor de Barack Obama, va començar a exercir de líder mundial, sense comptar amb cap beneplàcit internacional previ. Com si fos Napoleó, que va arrabassar al Papa la corona imperial, o la reina Victòria. El primer president proclamat líder global va ser George H. W. Bush (1989-1993), i el segon, el demòcrata Bill Clinton (1993-2001). Després de la victòria a la guerra del Golf (1990-1991), provocada per la invasió de Kuwait per part d’Iraq, Bush pare va ressuscitar la retòrica de Woodrow Wilson per anunciar un nou ordre internacional. [...] La doctrina que va dominar l’era de Bush fill va ser el neoconservadorisme, una cosmovisió maniquea segons la qual Clinton no va aprofitar l’ocasió, quan els Estats Units eren la hiperpotència, per imposar una gran estratègia americana. Tot va començar a moure’s el 1992 amb un informe del Pentàgon (Projecte per a un nou segle americà), elaborat per Paul Wolfowitz, en el qual es va sentenciar que els Estats Units calia que evitessin després de la Guerra Freda “l’emergència de qualsevol futur competidor global”. Clinton, després de derrotar Bush pare, no va fer gens de cas a aquest document per considerar-lo radical. Però Bush fill el va rescatar després de l’11 de setembre del 2001, quan el temor i la ira facilitaren als neoconservadors posar en pràctica una doctrina que, entre altres coses, afirmava que l’antic desafiament soviètic s’havia transfigurat en islamisme combatiu. L’enderrocament del règim talibà (2001) i de Saddam Hussein (2003) va marcar el punt culminant neoconservador. Però la visió neoconservadora per refer el món ha anat de mal borràs des de llavors. La il·lusió de la doctrina de Bush va ser l’anunciada democratització del Pròxim Orient, però les eleccions celebrades entre els àrabs en els darrers anys només han propiciat l’avenç de l’islamisme, com ha passat a Egipte, o han enfortit les forces radicals que tenen el suport de l'Iran: Hamàs i Hezbollah. I la guerra contra el terrorisme ha distret dels esdeveniments que es desenvolupen a Llatinoamèrica, on s’aferma el populisme, i a Àsia, on creixen les dues superpotències emergents: Xina i l'Índia. Bush va dedicar el seu primer mandat a la cerca d’armes de destrucció massiva que, deien, tenia Saddam Hussein. En acabar el seu segon mandat ja se sap que l’armament de destrucció massiva –les anomenades hipoteques subprime– es troba als soterranis de Wall Street. [...] Bush va engegar l’octubre del 2001 la guerra d’Afganistan per tal d’eliminar Bin Laden, líder d’Al-Qaeda. Allò que el món va pensar que seria una represàlia exemplar ha esdevingut un conflicte que posa a prova la credibilitat de l’OTAN. [...]
