Admirada Conxita Badia (1975)
Peces històriques
Article –traducció pròpia– del crític de música i compositor Xavier Montsalvatge (Girona, 1912 - Barcelona, 2002) a La Vanguardia (4-V-1975) arran de la mort de la cantant Conxita Badia (Barcelona, 1897 - 1975). Avui s’escau un aniversari del seu naixement i enguany es commemora el cinquantenari del traspàs d’aquella soprano, una de les més destacades del segle XX. Sota el denominador comú d’Any Conxita Badia, s’han programat a Catalunya actes i concerts, com el d’avui a l’Auditori.
La vaig conèixer aviat farà trenta anys. Conxita Badia tot just havia arribat de Buenos Aires, on havia emigrat el 1937. Retornava més apassionada que mai per la música, amb les cançons que cantava amb una entrega i una palpitació emotiva que no he vist mai en cap altra artista. Abans de la guerra espanyola ja l’havia admirada per la seva veu, el seu estil temperamental i la seva escola dominada per una sensibilitat exquisida i una distinció exemplar. Si no em confonc, devia ser cap al 1933 que pot dir-se que vaig descobrir en la “liederista” aquestes qualitats a l’escoltar-li, amb Robert Gerhard al piano, les llavors últimes obres d’aquest compositor representatiu del moment cultural català dels anys trenta, els seus 7 Hai-Kai i les 5 Cançons Populars de Catalunya. Ningú més com ella, la Concepció Badia d’Agustí, podia estrenar-les perquè era, a més d’una cantant extraordinària, la més inquieta, amb més afany de curiositat per la música nova. [...] Recordo, quan va tornar d’Amèrica, l’entusiasme amb què parlava dels compositors argentins i llatinoamericans en general. Ella ens va descobrir a través de la lleu melodia d’El árbol del Olvido la personalitat d’Alberto Ginestera i amb altres cançons, la de Guastavino, López Buchardo, Carlos Paz, Juan José Castro –a qui vam conèixer en anys més recents a la seva casa de Barcelona– i dels més joves. Ens parlava d’ells, de Villalobos –a qui també vam conèixer a casa seva– i de tants més, inserint en la conversa, sense gairebé solució de continuïtat, els temes de les seves melodies, les cadències dolces i delicades de les tonades populars del Nou Continent, brasileres o antillanes. Però Conxita seguia essent molt catalana, fins i tot quan parlava o cantava amb un deix argentí mòrbid i deliciós. [...] Sovint ens convidava a anar a casa seva, perquè assistíssim al Camarote Granados –que era per ella un mena de segona llar– a la presentació d’una jove cantant, catalana, espanyola, nòrdica o japonesa. Allí, Conxita sempre acabava donant una abraçada a Natàlia Granados i cantant alguna de les “Majas”, alguna cançó de Mompou, de Toldrà o meva. [...] A mi m’havia proporcionat moltes vegades la il·lusió de comprovar que les Canciones Negras es cantaven en les més allunyades latituds perquè les havien descobert i après de la nostra admirada Conxita. Hem perdut aquesta bondadosa i gran artista que, de feia mesos, ja malalta, seguia sense voler renunciar al seu art i trametre’l als altres. No volia pas deixar de cantar. El mateix dia que fulminada per un atac la van dur a la clínica on va acabar morint, havia volgut i pogut donar les seves darreres lliçons a tres deixebles. Admirada, admirable Conxita. Recordo ara, impressionat, un dia –fa uns quants mesos– quan em va dir, amb l’ardor de sempre i encara amb una tranquil·la alegria, que se li havien acudit uns versos, una quarteta que només ella podia haver imaginat i que serà impossible oblidar: “Sempre he sentit la follia de cantar, / tota ma vida ha estat plena de cançons. / I quan vingui l’hora del perdó, / feu que us l’implori / cantant una cançó”.
