Sóc d’Osona; parlo, escric i treballo en català; a l’ARA i a TV3. Republicà, del Barça i del bloc dels que volem votar que sí. Tot molt previsible. Per fi he trobat un tret diferencial, una identitat no concèntrica: no comparteixo l’adoració col·lectiva per la teva música.
Fins avui ho he portat en silenci. No ho gosava dir gaire a ningú, veient com, en una societat dividida per qualsevol cosa, tu t’erigies en una figura de consens, en un bàlsam contra la crispació. He pensat que estaria bé escriure’t i explicar-te el que em passa, perquè les unanimitats no són mai bones -sobretot per a qui les pateix- i perquè aquestes coses se’t giren en contra el dia més impensat. Ja saps com ens agrada encimbellar la gent i després córrer a estimbar-los.
M’imagino que deus estar aclaparada per totes les coses boniques que han arribat a dir de tu. Quan reps tantes floretes, i tan bèsties, deu arribar un moment que ja ni les sents ni te les creus. És com si les paraules es gastessin, com si haguessin perdut tot el sentit. Fa poc, li demanaves a Xavier Cervantes en una entrevista a l’ARA: “Digueu-me coses dolentes”. Jo no te’n podré dir. I, segurament, un crític tampoc, perquè no hi deu haver cap argument musical per fer-ho. Tots els experts coincideixen que estem davant d’un talent artístic irrepetible. Però no conec res que sigui més subjectiu que l’art. L’únic que puc fer és escriure’t com em sento quan et sento.
Les expressions tan emocionals a sobre d’un escenari em desborden i em costa connectar-hi. De tan contingut com sóc, a vegades em penso que sóc anglès i que, efectivament, la plana de Vic queda lluny d’aquest Mediterrani més obert i expansiu. Si emocionar-se és deixar-se anar, prefereixo que no em guiïn per aquest camí. Quan en una pel·lícula m’indueixen a plorar, em bloquejo. Veig tanta emoció en l’altra persona que ja no trobo la meva. Em commou més aquella llàgrima que no vol sortir, que no pas el plor i el lament perllongat en el temps.
No sé si això que em passa a mi li passa a algú més. Veig que la mateixa intensitat que tu desplegues a l’escenari és la que la gent utilitza per parlar de tu. Ploren, s’enamoren, es transformen. Et veneren. Has aconseguit una cosa que té molt mèrit: l’aprovació unànime de la crítica i el públic. I una altra, que personalment t’agraeixo: sentir-me singular en un dels meus gustos.
P.D.
La primera vegada que et vas adonar que tu cantaves i la gent plorava tenies 12 anys. Ara, amb 31, el fenomen creix imparable. Tant és que al davant hi tinguis el públic del Primavera Sound o Johan Cruyff i Florentino Pérez a la festa dels 20 anys de Mediapro.