Aquest dimarts farà deu anys que va morir Johan Cruyff, i una enorme quantitat de culers encenem aquests dies una espelma de record a l’altar de les nostres devocions futbolístiques. Perquè Cruyff va canviar el futbol mundial, però el miracle el va fer a Catalunya. Les dues vegades que el Barça el va fitxar, Agustí Montal com a jugador el 1973 i Josep Lluís Núñez com a entrenador el 1988, va provocar (i que Espriu em perdoni) un alçament de llum en la tenebra.
Les dues vegades que va venir a Barcelona es va trobar que aquí el futbol no era un joc sinó un drama. El Barça havia perdut el costum de guanyar títols i, per tant, havia adoptat el paper de víctima. Era un gegant que havia desaprès a lluitar, i els culers s’havien convençut a ells mateixos que, al final, per una desgràcia o per una altra gairebé sempre acabarien perdent.
El mèrit de Cruyff, doncs, va molt més enllà del 0-5 o de la final de Wembley. El seu mèrit va ser agafar un club que tenia por i convertir-lo en un que no en tingués.
Cruyff ens va conèixer de seguida. El 1993 va dir-me: “Per a mi, una ampolla sempre està mig plena, i els catalans penseu: «Ostres, si perdem!» I escolta, per perdre has de jugar. Si no jugues no perdràs, però mai no guanyaràs. I nosaltres el que volem és guanyar. És com qui té por de xutar: si no xutes no marques i si no marques no guanyes. Per tant, què has de fer per guanyar sempre? No tenir mai por”.
L’ampolla mig plena no ha estat mai la nostra especialitat, i quan recordo Cruyff penso en aquell esperit guanyador, ambiciós, optimista, feliç i a estones descarat, que se situava molt per sobre de les insignificances internes, les estructures adverses i la psicologia nacional tocada. Per això, l’espelma d’aquests dies continuarà encesa per sempre.
