El petroli torna a tensar-se. El Brent es mou a la zona dels 110 dòlars i ha arribat a fregar els 120. No és un pic puntual. És un salt que pot mantenir-se durant mesos.
El gas acompanya. No està en els nivells extrems del 2022, però ha repuntat amb força en les últimes setmanes i continua clarament per sobre dels preus previs a la crisi energètica.
Amb aquest escenari, la inflació té un problema. No és immediat. No hi ha un salt brusc. Però sí una deriva clara a l’alça. L’energia pesa directament al voltant del 10% de l’IPC, però el seu efecte real és molt més gran. Afecta el transport, la producció, la cadena alimentària. Es filtra per tota l’economia.
Si el petroli es manté en l’entorn dels 110-120 dòlars i el gas en nivells elevats com els actuals, l’impacte addicional sobre la inflació a Espanya pot situar-se entre 1 i 2 punts percentuals en els pròxims mesos. És a dir, anar cap a nivells del 4%-5% d’inflació. No només per l’efecte directe, sinó per l’arrossegament. L’anomenada inflació de segona volta.
Davant d’això, el govern espanyol reacciona abaixant impostos i esmorteint preus. IVA reduït en electricitat i gas. Ajustos en hidrocarburs. Rebaixa de l’impost elèctric. Mesures ràpides. Directes. Eficaces a curt termini.
Si es traslladen realment al consumidor (cosa que no sempre passa), poden retallar entre 0,7 i 1,2 punts d’inflació durant la seva vigència. És a dir, neutralitzen una part rellevant de l’impacte energètic.
Però no l’eliminen. Actuen sobre el preu final, no sobre el cost. L’energia continua sent cara. Simplement algú paga la diferència. I aquest algú és l’Estat.
El cost agregat d’aquestes mesures se situa en l’ordre de diversos milers de milions d’euros en pocs mesos. No és una xifra menor per a un efecte acotat en el temps. Cada dècima d’inflació que es conté té un cost fiscal elevat.
Per tant, no estem reduint la inflació. L’estem comprant amb els impostos que paguem. Estem traslladant part de l’augment de preus des dels consumidors cap als comptes públics. L’IPC baixa. Però el dèficit puja o, com a mínim, es tensa.
Va funcionar el 2022. Va evitar un xoc més gran. Va protegir rendes. Va guanyar temps. Però té data de caducitat. No es pot sostenir indefinidament.
La inflació no desapareix, es desplaça. Del tiquet de la compra al pressupost públic. Com a mesura ràpida de contenció està bé: tanquem la ferida, però l’hemorràgia continua.
Comprar inflació amb diners de tots té un límit.
