Potser la pitjor jugada del govern Illa, en el que porta de mandat, és l’acord fantasma assolit amb els sindicats de mestres. Un acord que només implicava els sindicats minoritaris en el sector —UGT i Comissions Obreres—, però que, malgrat això, va ser anunciat de forma solemne, qualificat d'“històric” i publicitat de forma extraordinària. Això va fer que els docents se sentissin no només desatesos, sinó també burlats, i llançats als peus dels lleons d’una opinió pública massa receptiva a la caricatura del mestre que fa dos mesos de vacances i a sobre es queixa. Ha estat una jugada tàcticament desastrosa, perquè no deixava als sindicats majoritaris cap altra opció que mostrar la seva força als carrers, de la manera més contundent possible.
I segurament és cert que part de l’opinió pública creu que els mestres en fan un gra massa; al cap i a la fi, Ustec ha demanat la dimissió de tots els consellers del ram —tots— des que tinc ús de raó. Consellers de CiU, del PSC o d’ERC, alguns millors que d’altres. Però també hi ha molta gent que té fills en edat escolar i sap de primera mà la magnitud de la tragèdia pedagògica que vivim. Amb Rodalies, amb la sanitat i amb la seguretat ciutadana ens hi juguem el present, però amb l’educació empenyorem també el futur del país. Per l’educació, tot esforç és poc.
Suposo que ningú no se sorprendrà si dic que, a parer meu, l’absència de les eines i els recursos d’un estat propi estan a la base del problema. Però és evident que no ens podem permetre esperar que arribi l’albada independentista, si és que arriba; hem de jugar amb les eines que tenim, i, si és possible, millorar-les, com passa amb el nou finançament de la Generalitat, que no té calendari, i amb els pressupostos catalans, sempre prorrogats, en aquest cas perquè un dels pilars de l’acord d’investidura de Salvador Illa —la cessió íntegra de l’IRPF a la Generalitat— ha quedat ajornat per les urgències electorals del PSOE.
I després hi ha allò que depèn exclusivament del departament d’Educació: més personal —més ben format, més ben pagat— i unes directrius pedagògiques que esmenin el model actual, qüestionat no només en el pla teòric, sinó també per les dades de l’informe PISA i els percentatges de fracàs escolar. La difícil gestió de la diversitat —conseqüència del fort impacte de la immigració—, el mal ús o l’abús de les noves tecnologies, l’enfonsament de l’ús del català o la pèrdua d’autoritat dels docents són només alguns dels aspectes que fan trontollar el sistema. Fent una batuda ràpida a les xarxes es pot veure la quantitat de tinta vessada per analitzar i contraanalitzar aquestes qüestions, per part d’experts, col·lectius, fundacions i centres d’estudis, i la dificultat de posar-hi ordre amb l’objectiu de proporcionar directrius clares i compartides àmpliament. Aquesta horitzontalitat en la discussió i en la gestió, que és una característica tan catalana, té molt de positiu, però pot ser un problema si curtcircuita la capacitat d’emprendre reformes de gran abast.
Com que necessitem un govern que governi, i una comunitat educativa que apliqui amb zel allò que el Parlament decideixi, cal fer una autèntica crida nacional a la regeneració del sistema educatiu; cal fer-ho sense pressa però sense pausa, pensant en demà i pensant en 2040, alineant les millors ments pensants i sobretot les millors voluntats, sense sectarisme, ni càlculs polítics ni egoismes corporatius. Cal que ho lideri el Govern però amb un suport qualificat de la majoria del Parlament, dels sindicats i dels experts. Cal, en resum, un exercici massiu de generositat que no sé, sincerament, si està al nostre abast. Afortunadament, el futur no pertany als escèptics, sinó als il·lusos.
