Un bany de realitat per a Pedro Sánchez

MadridPedro Sánchez entra a la sala decidit, camina amb desimboltura amb la carpeta sota el braç, saluda a les càmeres –"bon dia"–, i es dirigeix directament al canceller, Friedrich Merz. Uns copets a l’esquena, rialla d’orella a orella i xerrada amistosa per escenificar la reconciliació després del xoc pel paper que va fer l'alemany al costat de Donald Trump quan va amenaçar Espanya. L’escena, que es va produir dijous a Brussel·les en el marc del Consell Europeu, és l’exemple més clar de la comoditat amb què Sánchez es mou en l’àmbit internacional. Sabent-se observat, se sent reconegut pel seu no a la guerra en el si de la Unió Europea. Guanyador internament –el CIS avalava aquesta setmana que la majoria dels espanyols estan en contra de l’atac a l'Iran– i també externament, perquè la majoria de països europeus s’han anat alineant amb la posició espanyola en contra de l'atac dels EUA i Israel. Politico avalava la tesi aquesta mateixa setmana. Primer era un outsider... i ara tots volen estar al seu bàndol, relatava.

Ara bé, en només 24 hores de marge, Sánchez ha tingut un bany de realitat. Aquest divendres al migdia el president espanyol entrava en una altra sala amb una actitud ben diferent: al Palau de la Moncloa, a Madrid, i precedit per uns quants ministres socialistes amb cara de pocs amics. Havia tornat a tocar de peus a terra, a la complexitat de la política interna, després d'un Consell Europeu exultant. Protagonitzant un vodevil de més de quatre hores, Sánchez va acabar acceptant la petició de Sumar de prorrogar els contractes de lloguer dos anys. Una mesura que de seguida van publicitar els de Yolanda Díaz, malgrat saber que està abocada al fracàs. Perquè si la realitat a la Moncloa és tossuda, encara ho és més al Congrés.

Una aposta arriscada

Es pot dir, doncs, que l’objectiu del govern espanyol de donar pes a la política internacional en l'últim tram del mandat i convertir Sánchez en l’antítesi de Trump s'ha ben complert. El gabinet capitanejat per Diego Rubio es pot sentir satisfet, malgrat tenir l’atreviment d’engegar una estratègia arriscada: no pel contingut del seu relat (qui està a favor de la guerra a Europa?), sinó per com l'ha defensat.

Hi ha qui es pot preguntar si seria sostenible que tots els líders de la UE mantinguessin una actitud similar a Sánchez. Al president espanyol li ha sortit bé la carambola perquè juga sol i alhora emparat pel paraigua de la UE. L’exemple més clar va ser el discurs del no a la guerra: ho va fer sense el vistiplau del conjunt de la UE i, en canvi, quan es va defensar de l'amenaça aranzelària de Trump, de seguida es va escudar en què és membre del club comunitari i que no el pot castigar sense fer-ho amb la resta.

També Sánchez es va plantar visiblement davant Trump en la despesa en defensa i va ser l’únic país de l’OTAN que es va negar a situar-se en el 5%. Va dir que només arribaria al 2%. Un gest que li va donar un lideratge moral en el si de l’esquerra, però que només és possible perquè la resta d'estats sí que compleixen i contribueixen en el conjunt de les capacitats defensives de l'Aliança Atlàntica. Per tant, Sánchez pot seguir triomfant a escala internacional sent la nèmesi de Trump... sempre que els seus socis els vagi bé que faci de punta de llança o no se’n cansin.

Els detalls de la setmana