Aduladors, sentències i finançament
AFALAGAR
Un conegut banquer d’aquest país explica el suggeriment que li va fer un conseller abans de la seva primera reunió amb un conegut president d’aquest país: "Fes-li molt la pilota i quan acabis torna a començar". Potser ningú no està lliure dels efectes de l’afalac, però en l’escena política actual s’ha convertit en un gènere per si sol. L’efecte de l’adulació és proporcional a la vanitat de l’adulat, que en el cas de Donald Trump voreja la patologia. Quan l’entorn no és prou obsequiós, és ell mateix qui es felicita per les seves polítiques grans i boniques i el seu altíssim coneixement enciclopèdic.
No sabem si el secretari general de l’OTAN, Mark Rutte, pretenia corrompre el judici del poderós president nord-americà fent-li la pilota per fer-lo entrar en la comèdia atlàntica o si realment s’ho creu. Pel cas que ens ocupa, tant és. Rutte necessitava una cimera exitosa, tots els atlantistes quadrats al pas del comandant en cap i tal dia farà un any, perquè pràcticament ningú no podrà complir la despesa del 5%. Les dades són rotundes. Si la despesa d’Alemanya està al 2,12% del PIB, la francesa al 2,6% i la danesa al 2%, Bèlgica i Espanya estan al voltant de l’1,3%, dues dècimes menys que Itàlia. A l’Est, en canvi, més a prop físicament de l’imperialisme rus, els tres Bàltics superen el 3%, i Polònia, el 4%.
El president espanyol, Pedro Sánchez, va fer de la necessitat virtut i va salvar la continuïtat del seu govern embolicant-se en un discurs socialdemòcrata de defensa de l’estat del benestar. De fet, Espanya és un soci més estratègic per la seva situació geogràfica que per la seva capacitat armamentística, i Sánchez tenia més avantatges desmarcant-se que fent seguidisme i després veure com incomplir, que sembla que és el que passarà en països extraordinàriament endeutats com França o Itàlia.
AMNISTIA
La sentència del Tribunal Constitucional (contigo empezó todo) avalant la llei d’amnistia aprovada al Congrés no tanca la qüestió catalana perquè ni torna els exiliats, ni tanca encara la crisi del Procés, com diuen alguns amb entusiasme. L’objectiu era doble: resoldre un atzucac polític que amenaçava la legislatura i donar una resposta tangible a una dècada de repressió i judicialització. El Constitucional ha validat el fons, però la batalla continua entre els tribunals. Hi ha una Espanya –instal·lada en l’estètica de la indignació permanent– que ha vist en aquesta sentència una capitulació més. És la mateixa Espanya que fa anys que confon la unitat amb l’immobilisme, i la llei amb la revenja. Però també hi ha una Catalunya que necessita revisar la seva pròpia èpica: no tota reparació és una victòria, i no tota concessió és humiliació.
L’amnistia és fruit d’un pacte de supervivència mútua. Pedro Sánchez la va empènyer per poder governar, i l’independentisme la va impulsar per respirar. El debat que ve ja no és sobre la legalitat. És sobre política. ¿Podrà l’independentisme reinventar-se sense el condicionament de la persecució judicial? ¿Pot Catalunya explicar-se a si mateixa, més enllà del simbolisme, i avançar realment en l’autogovern? ¿Pot el PSOE complir amb una Espanya diversa sense caure en l’ansietat d’estat del felipisme? No és la primera vegada –ni serà l’última– que l’expresident tritura Pedro Sánchez i l’acusa d’haver abandonat els valors fundacionals; titlla la reconciliació amb Catalunya de rendició i llegeix la Constitució com una obra pròpia de la qual conserva la clau. González representa la Transició, aquell pacte fundacional obsolet. L’amnistia d’avui li fa nosa no perquè sigui il·legal, sinó perquè altera la seva obra i la seva idea d’Espanya.
FINANÇAMENT
La idea de l’Espanya federalitzant de Sánchez passarà la prova del nou amb la negociació del sistema de finançament català. Un cop més. El cas Cerdán ha posat socialistes i republicans a treballar amb plena consciència que el compte enrere de la legislatura ha començat després de setmanes d’impàs sense avançar en la xifra clau. És a dir, en quin serà l’increment de recursos que s’injectaran en el nou sistema; en el sistema del 2009 van ser 11.000 milions. De la reunió bilateral del proper dia 14 en sortirà un acord sobre les bases del model de finançament i un acord per concretar la recaptació progressiva de l’IRPF per part de l’Agència Tributària catalana, amb terminis que tècnicament podrien superar la legislatura.
En la negociació es parla de blindar l’ordinalitat de manera neta; d’incorporar les transferències específiques de la Generalitat dins del sistema i, per tant, garantir-ne l’actualització; de millorar l’àmbit normatiu de la Generalitat i de reformar les lleis necessàries per fer-ho possible. La complexitat de la negociació s’ha multiplicat, però alhora els negociadors comparteixen una visió més pragmàtica i ambdues parts consideren que de més confiança. Entre les dificultats no només hi ha la crisi del PSOE i la candidatura de la ministra d’Hisenda a la presidència andalusa quan no és descartable un avançament electoral de Juan Manuel Moreno Bonilla per fer-la descarrilar. Hi ha també una majoria de la investidura sanchista cada cop més difícil de reeditar i necessària per a l’aprovació del marc jurídic. Com sempre, la gran qüestió catalana no és cap altra que el finançament.