Així cuinava el PP, més enllà de la corrupció

1. Mentre aquí ens mengem la mona, a Madrid treballen. El tercer trimestre del curs comença amb una d’aquelles notícies que portaran cua. Aquest dilluns arrenca a l’Audiència Nacional el judici per l’operació Kitchen. El cas tornarà a situar el Partit Popular a l’epicentre del fangar. I és que aquest no és, només, un cas de corrupció. És molt més que això. S’investiga si el partit que manava va utilitzar l’Estat per tapar la seva pròpia corrupció. Els indicis semblen clars, però la justícia, a Espanya, sempre pot sortir amb un ciri trencat.

2. El nom de Kitchen amb el qual es va batejar aquest podrimener no podia ser més encertat. La kitchen com a metàfora perfecta del lloc secret on es cuinen les receptes fetes d’amagat. Aquestes maniobres brutes, ordides fora de qualsevol control judicial, tenien l’objectiu de fer desaparèixer proves que demostressin que la caixa B era el pa de cada dia en la repartidora de diner negre a dins del PP. Per això es va espiar el que era l’extresorer del partit, Luis Bárcenas. Per això es va comprar el seu xofer perquè es convertís en un confident que revelés informació confidencial. Per això es van robar documents que podien comprometre, encara més, els que manaven a la seu del carrer Génova per tota la trama de la Gürtel i d’altres derivades de diners públics a la butxaca d’uns quants.

3. La policia patriòtica, amb tics de dictadura i amb el vici addictiu d’actuar al marge de la llei, tant servia per intentar carregar-se el Procés, com per emmerdar “podemites”, com per salvar el partit governant dels seus escàndols de corrupció. El modus operandi d’aquells anys foscos era sempre el mateix: utilització de fons reservats, actuacions que s’escapaven de qualsevol control judicial i el denominador comú de la utilització de policies que, d’amagatotis i pel presumpte bé de l’Estat, feien el que calia. “El que pueda hacer, que haga” d’Aznar era una instrucció clara. I els seus Villarejo, Eugenio Pino i Martín Blas de torn executaven les ordres que rebien, amb gust i ganes. Qui manava? Els principals imputats per la Kitchen són Jorge Fernández Díaz, que aleshores era el ministre de l’Interior, i Francisco Martínez, la seva mà dreta. El senyor de Barcelona, que es creia intocable abans i després de ser ministre, que beneïa l’operació Catalunya, que es vantava d’haver-se carregat la sanitat catalana i que sabia com fer que la Fiscalia “afinés” els temes delicats, aquest Dilluns de Pasqua s’asseurà al banc dels acusats per l’operació Kitchen. ¿Finalment sabrem, després d’aquest judici, quins morts tenia al rebost dels serveis secrets espanyols? De moment els que se’n surten són Mariano Rajoy i María Dolores de Cospedal. No estan imputats per la justícia per bé que les investigacions periodístiques els assenyalen molt clarament. Hem llegit missatges de Francisco Martínez que parlava d’informar “al Presidente”. Hem escoltat converses entre De Cospedal i Villarejo que deixen poc marge a la interpretació. Però l’un i l’altra només aniran al judici com a testimonis.

4. En qualsevol cas, la corrupció pel cas Gürtel va fer fora de la Moncloa el PP de Rajoy i va permetre a Pedro Sánchez a arribar a president. Ara el judici de la Kitchen pot posar encara més difícil el retorn del PP al poder. I només se m’acut una cosa pitjor: la dependència encara més gran que tindrà de Vox un Partit Popular afeblit. Ja s’ho faran. El judici durarà fins al juny. La sentència es farà esperar. De moment, anirem sucant pa amb l’olor. Mentre aquí ens mengem la mona de Pasqua, a Madrid començaran a trencar els ous.