Ajudes hipotecàries
S’han aprovat una sèrie de mesures per ajudar la població amb ingressos més baixos a la qual l’augment de tipus d’interès hagi portat a una situació de possible insolvència o de risc per a la subsistència. Aquest tipus de solucions ja existien: a la banca no li interessa embargar immobles per vendre’ls després. No és el seu negoci. I li interessa tampoc que augmenti la morositat dels préstecs que ha concedit. Abans d’això una entitat financera buscarà qualsevol solució al seu abast. I al món de les finances les solucions gairebé sempre passen per jugar amb la variable temps. En economia els temps són diners. Quan afegeixes temps, pots reduir imports de qualsevol càlcul de fluxos financers.
Totes les solucions que el govern ha acordat amb la banca fan servir aquest mecanisme. Allargo la vida de la hipoteca perquè el pagament mensual baixi. O bé congelo la devolució del principal i cobro només interessos durant uns anys, i així la quota de cada mes es torna assequible.
Que ningú no ho dubti. Comprar temps costa diners. Els que s’adhereixen a aquestes ajudes acabaran pagant més interessos que abans. I el govern no subvenciona aquests increments de cost per als hipotecats. Tampoc la banca. Els acabarà assumint el titular de la hipoteca. I, al final, el que s’aconsegueix és tenir la persona més anys enganxada a la hipoteca i depenent del banc. No té gaires opcions si vol conservar el seu habitatge. És com quan s’ha d’amputar un peu perquè hi ha gangrena. Perds un peu però salves la vida. No fer-ho vol dir perdre-ho tot. Assumeixes una pèrdua parcial per tal de conservar el tot.
Potser la millor part d’aquest acord és que, d’alguna manera, es posa de manifest i es comunica i s’uniformitza una solució per a tothom, per tal de no dependre de la solució que t’ofereix el director de l’oficina bancària. Democratitzar solucions sempre és positiu. En dic socialitzar mesures, unificar sistemes.
Que la gent sàpiga a què pot recórrer fa bascular el poder i l’equilibra entre banc prestador i prestatari angoixat. Dit això, no podem parlar d’ajudes, sinó d’injeccions de temps amb cost afegit que recau, plenament, sobre la persona en dificultats.
