En el marc d’una constel·lació de fenòmens sociolingüístics paranormals, el dia 26 de juny el ple de l’Ajuntament d’Alacant va aprovar instar les Corts Valencianes a modificar la zonificació lingüística establida per la llei d'ús i ensenyament del valencià (LUEV, 1983). La zonificació en qüestió –en formulació poc afortunada, tot s’ha dir– dividia el País Valencià en dues àrees de predomini lingüístic atenent a criteris històrics. Val a dir que el criteri –fortament discutit en el seu moment– no tenia tant a veure amb la situació demolingüística de la dècada dels vuitanta del segle passat com amb la llengua predominant dels repobladors del segle XIII. D’aquesta manera es va definir una zona de predomini lingüístic (històric) valencianoparlant i una altra de castellanoparlant, fet que plantejava una gestió diferent dels drets i els deures lingüístics en funció de la ubicació de la ciutadania valenciana. Arribats en aquest punt, no puc estar-me de dir que el plantejament en qüestió ha esdevingut de manera recurrent una pedra a la sabata de la normalització lingüística albirada.
Siga com siga, el cas és que a la cinquena ha anat la vençuda i el Partit Popular s’ha plegat a la pressió de Vox. En conseqüència, ja està en marxa la petició de ressituar la ciutat d’Alacant, ara a la zona lingüística castellanoparlant, un fet que segons la regidora del PP M. Carmen de España ha de traslladar a la llei la realitat estadística... I, segons els edils de Vox, corregeix un desequilibri (!). En el rerefons de tanta retòrica ignominiosa hi ha la necessitat del PP d’aprovar el pla econòmic i financer, cosa que requereix la participació d’un soci, Vox, entossudit ad infinitum a esborrar la diversitat lingüística estatal des d’una ideologia monolingüista que ens remet a temps d’infausta memòria.
A mi, certament, això de corregir el desequilibri apuntat anteriorment m’hauria suggerit més bé intensificar la política i la planificació lingüística amb mesures de discriminació positiva que bilingüitzessen efectivament la població alacantina i estimulessen l’ús de la llengua que històricament havia senyorejat en la ciutat. És el que té imaginar una societat on el bilingüisme no siga només cosa d’un dels grups presents. Sembla, però, que els instigadors de la proposta tenen al cap una altra dinàmica comunicativa per a la societat. Una dinàmica on com a molt “es tolera graciosament” l’ús del valencià entre els aborígens i es reclama la llibertat de no aprendre’l fora de l’endogrup. Una idea, no ho oblidem, que passa per alt que la llibertat exigida impedeix al valencianoparlant emprar la seua llengua tant com vulga.
Si l’amable lector em permet posar una mica de context al tema, m’agradaria referir-me al procés històric de castellanització de la societat valenciana. Es remunta al segle XVI i ha pres direccions diferents en relació amb el seu abast social. No m’hi entretindré, però deixaré dit que abans d’entrar al segle XX el procés en qüestió, si bé va experimentar un increment qualitatiu destacat, quantitativament va afectar un nombre escàs d’individus. Les ideologies difoses durant les dictadures del segle XX, en canvi, van impulsar processos de defecció lingüística importants i les migracions castellanoparlants del tercer quart del segle XX van fer la resta.
La nova ordenació territorial de l’estat de les autonomies va possibilitar intervencions planificadores diverses. Qui signa aquests papers va posar damunt la taula l’anàlisi de dos períodes: una etapa infraplanificació lingüística amb l’esquerra al poder entre 1983 i 1995 seguida de vint anys de contraplanificació lingüística amb la dreta governant (1995-2015). En tots dos casos la intervenció de l’administració es va mostrar com una via morta a l’hora de portar la llengua a l’estadi de normalitat que li pertocava. Els darrers anys, els podríem caracteritzar amb un parell de noves etapes, que col·lideixen novament pel que fa a l’horitzó lingüístic anhelat: la del Botànic, segons el meu parer, ha suposat una oportunitat perduda a partir de la mala lectura d’un context comunicatiu especialment complicat per a les llengües minoritzades; l’altra etapa, la que s’inicia amb el canvi de govern del 2023, ens porta a una nova contraplanificació lingüística, explícita i desacomplexada.
Els fenòmens paranormals a què al·ludia a l’inici de l’article han tensionat la societat, una part de la qual veu atònita com s’ha posat en marxa el procés de liquidació d’una llengua que, segons les dades de l’enquesta SIES 2021, es troba en un veritable estat d’emergència lingüística. M’estic referint a mesures com la promulgació de la llei de llibertat educativa, la residualització de l’ecosistema comunicatiu en valencià, l’arraconament de la cultura en valencià en els circuits institucionals, etc. I, no ho perdem de vista, la conflictivització de la gestió normativa (AVL) i, en última instància, de la unitat de la llengua.
L’ofensiva anirà a més. En relació amb l’alteració de la zonificació històrica embrionària, Vox ja ha manifestat que impulsarà noves peticions en els municipis on tinga capacitat d’influència. Es tracta, doncs, de la punta de l’iceberg d’una ofensiva que la comunitat lingüística en el seu conjunt faria bé de no menystenir. Allò que passa a Alacant –allò que passa al País Valencià, en definitiva– és un torpede en plena línia de flotació de la llengua catalana. Caldria, doncs, abordar la qüestió independentment del lloc on l’agressió s’està portant a terme. Des de Catalunya estant, és el moment de rellegir l’horitzó 8 del Pacte Nacional per la Llengua. S’intitula “Una llengua compartida i equipada per als reptes contemporanis”. Vejam, doncs, què s'hi pot fer.
