18/11/2022

Avançar malgrat el patriarcat

2 min

Aquesta setmana un dels temes que han ocupat més espai mediàtic i han generat més soroll i controvèrsia ha estat la polèmica entrada en vigor de la llei del només sí és sí. Tot el debat s'ha centrat en la repercussió penal d'aquesta llei pel degoteig de casos de reducció de condemnes d’agressors sexuals. Aquesta ha estat l’excusa perfecta per a molts sectors, sobretot aquells més reaccionaris, que han aprofitat per sortir en tromba a trinxar la llei davant els avenços del feminisme. Una llei feminista, d’una ministra feminista, d’un ministeri feminista.

¿Que es podria haver previst i s’hauria d’haver acompanyat aquesta llei d’una disposició que marqués i unifiqués criteris per a la seva aplicació és cert, però que la llei sigui un nyap, que no serveixi per a res i que deixi les víctimes desemparades és absolutament fals, i crec que l’impacte que pot acabar tenint tot plegat en les víctimes de violències sexuals és inacceptable, perquè altre cop les situa en un context d'inseguretat, de confusió i amb un cert sentiment de desesperança. Perquè aquest embat contra una llei –que posa al centre les víctimes, que promulga el dret a la protecció integral de les víctimes sexuals i que té per objectiu evitar de forma evident la revictimització (tan instaurada i normalitzada en el nostre sistema penal)– no s’aguanta per enlloc si ens molestem a llegir-la i deixem de repetir titulars visceropatriarcals. Atenció especialitzada 24 hores per a dones i menors, preservació i custòdia de proves per no forçar les víctimes a prendre decisions, ajuts de caràcter laboral i econòmic, educació sexual al llarg de l’etapa acadèmia, abordatge d’altres formes de les violències sexuals com les virtuals o les que ens donen en l’àmbit laboral... són tan sols alguns dels clars avenços que suposa aquesta llei.

L’atac patriarcal passa per desmerèixer tot allò que es fa des dels feminismes i no és casual la crema descontrolada d’aquesta llei i les seves impulsores. Per això, la millor estratègia és explicar-nos, focalitzar el debat i fer visibles els avenços que amb l’esforç de totes anem aconseguint per tenir espais segurs, perquè com més avancem, els atacs són més ferotges. En aquest sentit, deixeu-me que acabi amb una gran notícia. Aquesta setmana s'aconseguia la primera sentència que reconeix l’escarni públic de les víctimes com a forma de violència masclista. Fins ara, els que agredien virtualment les víctimes de violències sexuals penjant-ne fotos o dades privades per fer-ne una lapidació col·lectiva, culpabilitzant-les de l’agressió, assenyalant la vida sexual que tenien com a justificació o intentant trepitjar la seva credibilitat pel seu estil de vida quedaven sota un tel d'impunitat total. Aquestes agressions virtuals que busquen generar el que s’anomena victim blaming –avergonyir les víctimes per desacreditar-les i silenciar-les, i que ha estat normalitzat i naturalitzat en els casos de violències masclistes– per fi deixaran de sortir gratis. Un avenç més en la protecció i reparació de les dones. 

Alba Alfageme és psicòloga especialista en victimologia
stats