Als adolescents preocupats perquè es prohibirà l’accés a les xarxes socials fins als setze anys m’agradaria dir-los que guanyaran un temps valuós per observar i fixar-se en petites coses que no funcionen al seu entorn. Aquesta és la principal qualitat dels bons professionals, siguin metges, maquinistes, arquitectes o camioners. Escoltant i prenent notes, s’aprèn exactament on es pot aportar valor, i és una aptitud necessària per sobreviure en els temps que corren.
El segle XXI és altament tecnificat i tot canvia tan ràpidament que els manuals d’instruccions van quedant antiquats mentre s'escriuen. Ja no n'hi ha prou amb saber com funciona la bateria del cotxe, perquè, a més de mecànica, ara cal saber d’electrònica, de programaris digitals... La major part de les ciutats es van construir fa més de cent anys, i ens acostem a l’obsolescència de moltes infraestructures. Quantes soldadures cal revisar per mantenir segura una via de tren? Quant de temps resisteix una biga de fusta corcada? Per on es filtra exactament l’aigua d’una coberta de teules? I quant aguanta un terreny amarat per un excés inesperat de pluja?
Mierle Laderman Ukeles va escriure un manifest de l’art del manteniment, el 1969, en què es feia una pregunta suggerent: “El tràngol amarg de cada revolució: qui traurà les escombraries el dilluns següent?” La cultura de la imatge que circula per les xarxes és un culte addicte a allò que és nou i que queda bé a la foto: cases noves de colors intensos i menjadors d’infart; edificis brillants sense llibres ni desordre. A mi també m’enganxen aquestes fotos. Sempre m’agrada tafanejar a les cases dels altres, i més si són boniques. Però qui sabrà arreglar-ne el vàter quan s’espatlli?
Els temps electorals han facilitat tirar sempre la pilota endavant. Hi ha una evident desconnexió dels alts comandaments polítics fins al nivell operatiu: els aïllen tant als seus departaments que sovint no saben quins equips tenen desbordats i quins desfullen margarides. I, obsessionats amb comunicar missatges neutres i estèrils, perden un temps valuós per baixar on són els que estan al nivell operatiu, cada dia, intentant que la simfonia urbana soni mínimament afinada.
Per als que no tenen vehicle propi, els conductors d’autobusos o trens són els seus xofers particulars. Procuren no fer tard, tenir els seients nets perquè cada trajecte sigui prèmium i mirar constantment pel retrovisor per assegurar-se que els passatgers estan ben acomodats. La conducció del transport públic requereix una autoritat cívica, que cadascú exerceix al seu estil. N’hi ha que saluden les persones grans i els infants que es van fent grans i ja no van acompanyats a l’institut. I n’hi ha que, simplement, assenteixen amb el cap per no distreure’s. Tenen la ciutat i el subsol al cap.
La possibilitat d’agafar el tren i l’autobús ha canviat radicalment el país, perquè permet la mobilitat quotidiana d’una ciutat a l’altra. Permet acostar el passeig de Gràcia i les pistes d’esquí a qualsevol ciutadà metropolità, trencant el principi immobiliari d’un espai públic monumental o d’un model de lleure a la natura només per a qui se’l pot permetre.
Els conductors del transport públic podran ser substituïts per robots? La promiscuïtat d’usos que fa tan atractius els carrers requereix precisament un criteri social a l’hora de conduir. Anticipar què fan els altres, preveure encreuaments inesperats, estar atent a mares soles amb més d’una criatura, esperar el malalt que surt amb crosses o la dona gran que va a poc a poc per no caure... La tecnologia pot funcionar en un túnel, però en cas d’accident, el judici humà seguirà essent fonamental.
Dibuixar un carrer també requereix posar-se a la pell del conductor: pensar quin és el bon lloc per situar la marquesina i imaginar la cadència de milers de moviments. Quan veig els conductors vestits amb el jersei granat i els pantalons grisos, em pregunto si saben com és d’important la seva tasca per a l’organització de la ciutat. Però per no distreure’ls dic “Bon dia” i pago com més ràpidament millor.
Les xarxes urbanes són, fonamentalment, persones procurant que tot funcioni sense que es noti. Les ciutats avancen perquè hi ha un llenguatge comú amb el qual ens entenem i una divisió de tasques eficientíssima. I aquest és el meu tribut a les persones que, cada dia, des de l’anonimat, sense donar lliçons i sense gaire reconeixement, fan que els plans que s'aproven als plenaris municipals o al Parlament acabin fent-se efectius. Fan el que cal fer de la millor manera que saben i reparen busos, trens, vies, baixants, teulades i esvorancs d’aquesta societat hipòcrita obsessionada només amb allò que és nou i brillant.
