L'Argentina i nosaltres
Ja no cal fer cap presentació ni cap descripció del nou president de l’Argentina, Javier Milei, perquè amb els 18 segons de vídeo que circulen massivament per les xarxes, en què se’l veu celebrant la victòria en la nit electoral, el personatge queda perfectament descrit i presentat. Milei bota per damunt la tarima, va d’un costat a l’altre, espolsa els braços com si hi rebés descàrregues elèctriques, té els ulls exorbitats i un rictus a la boca, entre ferotge i apallassat, i crida sense aturall: “Libertad! Libertad!” Com la majoria de populismes neofeixistes del món, la justificació del seu discurs és l’apel·lació a la llibertat, una noció que, en el segle XXI, tant pot remetre al poema de Paul Éluard Liberté com a l’individualisme més agressiu i insolidari, com a l’exaltació nacionalista més furiosa i autoritària. Llibertat per atropellar els altres, per passar per damunt dels pobres i dels desvalguts: aquesta és la mena de llibertat que representa Milei, i les seves maneres insultants i violentes volen encarnar, també, la llibertat d’anar pel món intimidant qui es posi en el seu camí. És un discurs que s’inspira en el libertarianism nord-americà, una bigarrada cruïlla on conflueixen puntes de discurs en principi heterogènies com el liberalisme, el puritanisme i l’acràcia. Milei, però, ho ha adaptat a l’argentina manera, i ha donat resposta, amb aquesta recepta, a una classe política que ell descriu com a decadent i corrupta. Això darrer no és fals, o no del tot: els populismes neofeixistes es caracteritzen per l’habilitat a l’hora de construir mentides senceres a partir de mitges veritats.
Donald Trump, que és un altre producte d’aquest libertarianisme, ha felicitat i aplaudit Milei. També ho han fet Bolsonaro al Brasil, o Abascal a Espanya. Una altra cosa que tenen en comú aquests líders és presentar-se com a salvadors d’una pàtria en perill, o, com ja hem dit, en decadència. Podem remuntar-nos a Hitler i a l’Alemanya dels anys 30, si no fos que la utilització del nazisme i el Tercer Reich com a element desqualificador de l’adversari també se l’han fet seva els nous populismes amb la seva gran basa, que és la tergiversació constant del llenguatge.
En fi. Ens escandalitzem amb l'Argentina, però el circ de patriotes molt patriotes que aixequen el braç al crit de Viva España (legitimats per PP i Vox, per una cort celestial de mitjans de comunicació i pel rei d’Espanya i tot, que fa gestos de mim contrariat quan no li plau el nou govern), no resulta gaire menys histriònic que Milei amb la seva serra mecànica. Que la vicepresidenta de Milei, Victoria Villarruel, digui que, entre Madrid i Barcelona, es queda amb Madrid perquè “no hi ha catalans” demostra dues coses. Una, la burrície profunda d’aquesta dona, característica també universal dels populismes neofeixistes. I dues, i això ens ha d’enorgullir, la forta tradició antifeixista de l’independentisme català, un compromís que cal revalidar i fer prevaldre, al davant dels propis salvapàtries i venedors de xarops patriòtics.
