Ampliar l'aeroport, per què?

El debat sobre si cal, o no, ampliar l’aeroport del Prat s’ha desenvolupat més aviat amb un cert simplisme i amb posicions confrontades i enconades en funció de l’alineament polític partidista. Per a uns, símbol d’un model desenvolupista periclitat, i per als altres, una condició sine qua non per estar al món i una mica massa pendents d’associar creixement amb benestar, cosa que no té una correlació exacta. De fet, en realitat el tema no és –o almenys no hauria de ser– el “creixement” per se i lligat a augmentar el flux turístic, sinó l’allargament d’una pista que faci possible que hi puguin aterrar i aixecar-se'n vols intercontinentals i no hàgim de ser secundaris en les xarxes globals de comunicació. Si l’aposta econòmica és reindustrialitzadora i d’economia del coneixement, no hi ha dubte no només de les bondats d’això, sinó de la seva imperiosa necessitat per resultar atractius a l’economia global. Ara bé, augmentar els vols a més ciutats xineses o americanes i la seva freqüència no implica que qui vingui a partir d’ara siguin només CEOs de grans companyies, investigadors universitaris o bé enginyers dedicats a la IA. Com sembla obvi, vindrà tothom que vulgui i, per tant, molts més turistes, amb el que això significa de negatiu en una ciutat ja absolutament saturada de visitants. Soc conscient que s’estan fent accions des de la Generalitat i des de l’Ajuntament de Barcelona per reconduir un tema que és complex, però que ha acabat per convertir Barcelona en un parc temàtic inhabitable i no suportable econòmicament per als seus ciutadans. Pel camí, també es deixa cultura i personalitat, sense entrar en el tema de la insostenibilitat mediambiental del fenomen en aquest punt de la pel·lícula. Com a aposta de desenvolupament econòmic, el turisme resulta penós: bona part de la despesa va a companyies aèries, plataformes tecnològiques i multinacionals hoteleres radicades a l’exterior. De la seva intensitat d’ús de mà d’obra poc qualificada i mal pagada també se’n podria parlar. El salari mitjà en l’hostaleria que acompanya el sector turístic és de 17.000 euros, mentre que a la indústria és de més de 40.000 euros. Precarietat, molta precarietat i massa externalitats negatives.

És això motiu per no construir la nova pista? Soc dels que pensen que s’ha de fer. L’anunci de fa uns dies del president Illa em sembla valent i necessari. Als governs s'hi és per prendre decisions i no per deixar que els temes complexos es moguin al ritme mil·lenari de l’Església. Potser no ho tindrà fàcil per tramitar-ho amb la majoria parlamentària actual, però hi ha el suport de bona part de la societat civil que entén, tan previngudament com sigui, que si volíem ser a primera divisió, aquest allargament de pista era del tot necessari. Tardarem temps a veure-ho fet, els terminis són llargs, i el debat polític no està tancat, ni de bon tros. Però hi ha l’aposta governamental per un projecte que és el més respectuós possible amb un entorn natural sobre el qual no val fer demagògia. La Ricarda és un espai natural creat artificialment, la qual cosa significa que és vàlid substituir-lo. Crec que aquest resulta un aspecte crucial del projecte que s’ha presentat, i que encara pot estar sotmès a moltes millores en la seva redacció definitiva. Una inversió descomunal, sens dubte, que s’haurà de materialitzar durant el primer quinquenni de la dècada vinent. El problema no és tècnic, no té res a veure amb l’enginyeria, com tampoc amb les basses del Llobregat afectades. En tot cas, el repte de fer créixer la capacitat d’absorció de vols i passatgers és que genera molts efectes no desitjats i difícilment suportables. El desafiament és aquí. El darrer any, el Prat va rebre 55 milions de passatgers i, enguany, s’acostarà als 60 milions. Barcelona ciutat s’ha col·lapsat amb 30 milions de visitants i amb gairebé 100 milions de pernoctacions a Catalunya. Anem a un aeroport de 80 milions de viatgers per any. Més d’un 40% d’augment. Això, amb la dimensió de Barcelona, inclús de Catalunya, és clarament una desmesura. Xifres que al sector turístic local el fan vibrar, però que no tenen cap sentit com a aposta de país. Justificaria la prudència en l’absorció de visitants mantenir l’aeroport del Prat tal com està? No ho crec. Com diu la dita, en llençar l’aigua bruta de la banyera no ho hauríem de fer també amb la criatura que hi ha a dins. Caldria assumir, però, que el creixement il·limitat del turisme, com també del PIB, no resulta possible ni en els somnis més al·lucinats. Quin model de país volem i farem?