Àngel Casas torna al 'show'
Ahir vaig tenir el privilegi de compartir l’escenari del Teatre Romea de Barcelona amb l’Àngel Casas, la Montse Guallar i el Ferran Rañé. Aquest improbable quartet es va repartir la feina de presentar l’últim llibre de Casas, L’agonia de Bakunin.
Al matí, quan vaig trucar a l’autor per endreçar la conversa que havíem de tenir a la tarda, en Casas em va preguntar: "T’ho has passat bé amb el llibre?" Servidor, professionalment acostumat a captar les emocions personals que transporta la veu, va tenir la prova que Casas s’amoïna tant per l’efecte que fan els llibres de ficció que escriu com s'amoïnava pel resultat dels seus treballs davant les càmeres, que encara recordem.
I la resposta va ser que sí. Casas aconsegueix que el seu darrer volum de narracions curtes diverteixi però també que incomodi, i ho fa utilitzant aquella ironia seva que tan bé li va funcionar en els directes quan entrevistava estrelles de l’espectacle. Aquella ironia que és com la trepitjada d’un senyor molt educat que a continuació et demana disculpes i se’n va, i tu et quedes adolorit, mirant-lo, pensant si en realitat ha estat un accident o t’ha rebregat el peu ex professo.
Casas retrata el canvi d’època i dels comportaments socials que ha experimentat Barcelona des de Maragall fins a Colau i repassa la Catalunya del tres per cent, virtuosa de dia i pecadora de nit. Hi ha diàlegs, sobretot d’alcova, que semblen un homenatge a Rafael Azcona.
L’acte va acabar amb una cita d’Espinàs quan acabava els concerts a la Cova del Drac: “Si els ha agradat, parlin bé de l’obra als seus amics i, si no els ha agradat, parlin bé de l’obra als seus enemics”.
