Antoni Marí, una possibilitat
Ha mort Antoni Marí, un cap potent de les lletres catalanes, escriptor penetrant i refinat, tant en vers com en prosa. Eivissenc de naixement i barceloní per elecció i convicció, Marí va anar sempre gloriosament a la seva, capficat en la tasca de comprendre en profunditat les idees que han permès la construcció de l'Europa moderna i de verificar la seva validesa en la construcció en marxa de l'Europa d'avui. Tenia més tractes amb el pensament abstracte, i molt més fèrtils, que molts dels que el dia d'avui firmen i es proclamen filòsofs, amb ridícula impudícia.
Tanmateix, Marí no va exercir de filòsof sinó d'escriptor, perquè ho era, i a més un d'excel·lent, capaç de bastir una relació solidària i coherent entre els seus llibres escrits en diferents gèneres: assaig i crítica d'art, narrativa, poesia. Podia ser comparat sense passar pena (no per hipotètiques semblances en els estils ni els continguts, però sí per la vastitud dels coneixements i l'audàcia intel·lectual amb què treballava) amb autors europeus del seu temps com Magris, o com Handke (de qui també es va divulgar que era mort, en una d'aquestes penoses falses notícies fúnebres que corren per les xarxes). Ja dic que no s'assemblaven, però en tot cas sens dubte l'escriptura de Marí era més propera a la sensualitat i la lluminositat de Magris, a la cosa mediterrània, que a la sequedat abrupta i austrohongaresa de Handke, tot i que Marí es trobava com a casa seva dins els dominis de l'idealisme alemany, sobre el qual i a partir del qual va escriure a bastament (llegia Schelling amb fèrtil fervor). També va escriure sobre la Il·lustració francesa, el Romanticisme anglès o el pensament de postguerra i postavanguarda del segle XX.
La seva escriptura, però, no es dedicava a bastir fredes autòpsies dins una morgue d'idees mortes, sinó a il·luminar espais de pensament de la modernitat europea que permetessin donar coherència i sentit a la dispersió del nostre temps, tot allò que Lyotard va definir o va anticipar, i –això ho fa la literatura– veure com l'abstracció de les idees lliga i s'empelta amb el viure concret de les persones, els anhels, les decepcions, els defalliments. Veure aquest procés, escriure'l i celebrar-lo.
El vas de plata, El camí de Vincennes o Entspringen en narrativa; L'home de geni, La voluntat expressiva o El conflicte de les aparences en assaig; el Tríptic des Jondal (format pels llibres El preludi, Un viatge d'hivern i El desert) i el recent Quatre costats en poesia són un llegat literari de primera magnitud, que els lectors farem bé de revisitar i els encara no lectors de descobrir. Tots junts, els llibres de Marí formulen una possibilitat: que, com a cultura –com a país–, catalans, illencs i valencians fóssim capaços de confiar en la pròpia capacitat de civilització. Ser un país habitat per persones més atentes a la veritat i la bellesa, com ensenyaven els clàssics, i no tant als punts cecs del dia a dia i de la història. Els llibres d'Antoni Martí plens d'històries, propostes i versos que s'encenen dins el cap del lector i ja no s'hi apaguen més. La possibilitat roman inexplorada.