La Ribera rebrota
El 26 de juny, diuen que per la combustió d'un abocament de gallinassa, comença a cremar la Ribera d’Ebre. L’origen de l’incendi va ser al terme municipal de la Torre de l'Espanyol. L’amic Roger Heredia, mosso, company tertulianejador i fill d’aquest poble, em convida a visitar-lo a casa seva. “A la piscina municipal s’hi està estupendament”, assegura, i a la piscina falta gent. Es van cremar més de cinc mil hectàrees. Unes mil eren agrícoles i vint-i-dues urbanes. La resta era massa forestal, un terme desconegut i idealitzat pels urbanites. Un incendi que va servir, almenys per uns dies, perquè el país recordés l'existència de les Terres de l’Ebre. Perquè planyés la seva sort i, en acabat, perquè tornés a oblidar-les o, almenys, a oblidar les causes profundes de la desgràcia: despoblació, abandonament dels cultius, manca d’ordenació i equilibri territorial...
A la piscina s’hi està certament de 'luju'. Com a tot arreu, la canalla ha fet seva –en tirànic monopoli– la massa aquàtica i criden amb una alegria que nosaltres no sabrem mai més trobar. El Roger m’ha preparat dues sorpreses. D'una banda, una abraçada amb el diputat d’ERC Gabriel Rufián, vell company. Rufián està passant uns dies a la Torre de l’Espanyol (i no per la seva fal·lera com a perico). M’explica que aviat comença ronda de contactes i que si Sánchez, que si Madrid. Però des de l’ombra fresqueta de la piscina d’un poble de sis-cents habitants de la Ribera d’Ebre, tot sona distant i feixuc.
La segona sorpresa són Ernest Cubells i Rut Turch. Ells, amb el mateix Roger Heredia, són part activa i fundadora del col·lectiu Rebrotem. En un primer moment, aquest col·lectiu va néixer amb l’objectiu d’estendre i canalitzar la solidaritat que arribava per l’incendi. Però ara organitzen concerts, actes i xerrades per debatre i posar en comú el futur de les Terres de l’Ebre. En la ment de tots, esclar, la campanya 'Lo riu és vida' contra el transvasament, que va crear consciència de territori i, sobretot, organització i orgull en una societat com l’ebrenca, en constant pèrdua de recursos humans.
L’Ernest és pagès i em contesta amb rotunditat sobre quina seria la política a seguir en el curt termini: “Entre els preus i el canvi climàtic ja no sabem cap a quin cultiu tirar”. Em parla de com han desaparegut els ramats que netejaven la massa forestal i com els han substituït per cabirols, que, evidentment no fan el mateix: “No ens deixen gestionar el bosc, ni fer-lo rendible i, esclar, es crema sense control”, sentencia. Com a Lleida, la queixa de l'Ernest és cap a les distribuïdores cada vegada més grans. “No volem anar a viure tots a Barcelona”, sentencia ferma la Rut. La convicció entre els presents és que ells són el quarto dels mals endreços del país. La nuclear, Ercros... La baixa densitat de població no els ha permès tenir una veu prou forta fins ara. Rebrotem (preciosa paraula) no vol la pietat o la mirada condescendent dels pixapins. Vol refer la seva terra. I no només és qüestió de pressupost. Com diu la Rut: “No es pot quantificar l’esperança”. 'Al tanto', catalans, que l’Ebre torna a estar dempeus.
