L’any que podria haver estat

Cada desembre dels últims anys recordo quan Jeremy Corbyn, aleshores líder del Partit Laborista a l’oposició al meu país d’adopció, el Regne Unit, va citar un discurs de Cap d’Any que em resultava familiar. “Aquest any serà més difícil que el passat”, va dir. Les paraules de Corbyn em van resultar familiars perquè citava Enver Hoxha, l’infame líder comunista del meu país natal, Albània, que afegia: “D’altra banda, serà més fàcil que l’any vinent”. El comentari va causar rebombori, ja que alguns el van interpretar com una prova que el Partit Laborista s’havia convertit en una secta marxista, mentre que altres van criticar la insensibilitat de Corbyn cap als traumes que el passat comunista d’Albània havia deixat oberts.

Sota el “tiet Enver”, l’Albània de bona part de la meva infància era un dels llocs més aïllats del planeta, allunyada tant de l’est “revisionista” com de l’oest “imperialista”. Existia en la seva pròpia càpsula del temps, una dura realitat forjada a base de lleialtat, propaganda, vigilància i repressió de la dissidència. La seva visió del futur estava modelada per mites passats de sacrifici heroic i autosuficiència, arrelats en conspiracions d’imminent agressió estrangera.

Cada nou any implicava noves paranoies, noves mancances, noves mesures disciplinàries, noves crides a la resistència. L’única inversió consistent de l’estat eren els búnquers. ¿Com es podia comparar, ni que fos remotament, amb el que passava a Occident?

Tanmateix, malgrat tot l’humor negre que els albanesos i molts altres no van saber apreciar en el seu moment, el discurs de Corbyn (i aquella cita) va ser curiosament profètic. Va captar el creixent temor i feixuguesa amb què gran part de l’esquerra ha rebut cada nou any des del 2016. En aquell moment, el Brexit semblava la catàstrofe definitiva. “Recuperar el control”, l’eslògan triomfal de la sortida del Regne Unit de la Unió Europea, va estremir les elits cosmopolites d’Occident. Mentre molts corrien a aprovisionar-se davant de la possibilitat d’un Brexit “no acordat”, recordo que em van preguntar si la imatge de les prestatgeries mig buides dels supermercats em recordava l’Albània de Hoxha (no). No obstant això, en retrospectiva –després de la primera elecció de Donald Trump com a president dels Estats Units, una pandèmia global, les guerres a Ucraïna i Gaza, el retorn de Trump a la Casa Blanca–, fins i tot els opositors més acèrrims del Brexit podrien admetre avui que el seu pànic va ser una mica exagerat.

¿O no ho va ser? L’any vinent farà deu anys del Brexit, sens dubte una fita simbòlica important en l’etapa actual de la globalització. El referèndum va marcar el retorn a un món en què els estats estan cada vegada més aïllats els uns dels altres, les institucions són ostatges de la voluntat arbitrària dels individus i l’estat de dret sembla experimentar un declivi irreversible.

És poc probable que l’any vinent sigui diferent. La crida dels partidaris del Brexit a “recuperar el control” –que en el seu dia almenys va tenir un vernís d’honestedat intel·lectual, perquè invocava debats legítims sobre la sobirania– ha degenerat fins a convertir-se en una narrativa conspirativa amb totes les lletres. El control, diuen ara, és impossible a conseqüència de l’amenaça sempre present que suposen els estrangers i aquells que són considerats incapaços d’“integrar-se”.

El futur sembla que només ofereixi una mescla de terror i paranoia. Què més es pot esperar d’un món on els únics mercats establement en expansió pertanyen al sector militar, i on la innovació tecnològica sembla cada vegada més dedicada a perfeccionar l’art de la destrucció mútua? I entre tot això, on hi pot haver encara esperança?

Al seu assaig de 1784, Idea per a una història universal en clau cosmopolita, el filòsof alemany Immanuel Kant va intentar identificar una perspectiva des de la qual es pogués interpretar la història com alguna cosa més que un lamentable espectacle de violència, injustícia i irracionalitat, i identificar un patró propici per al desenvolupament de disposicions morals. Era difícil, pensava Kant, perquè els éssers humans no sempre busquen el que els convé racionalment. Posseeixen un lliure albir que els permet reconèixer el que és correcte, però que els deixa susceptibles a l’error.

Kant va identificar en la guerra –més precisament, en la seva irracionalitat– un camí clau cap a l’esperança. Creia que arribaria un moment en què la guerra no només es tornaria completament destructiva i incerta, sinó també econòmicament insostenible, una font de deute descontrolat i de ruïna. Al seu entendre, el creixent conflicte entre els interessos dels estats i l’expansió del comerç global acabaria fent que “la influència de cada reestructuració d’un estat de la nostra part del món sobre tota la resta fos tan notòria” que una nova configuració política n’hauria de sorgir.

Finalment, el món, en efecte, va produir un exemple similar, tot i que imperfecte. Kant havia predit que “després de moltes devastacions, revessos i fins i tot de l’esgotament total dels seus poders”, la naturalesa “portaria els humans al que la raó podria haver-los indicat, fins i tot sense gaires experiències tristes”. La seva profecia va semblar confirmada quan, en les condicions de malson dels presoners de Ventotene, on Mussolini havia exiliat els seus rivals democràtics, Altiero Spinelli i Ernesto Rossi van redactar un manifest en què advocaven per una Europa federal, en la qual els estats estiguessin units no per la conquesta sinó per la cooperació.

El Manifest de Ventotene es va convertir posteriorment en la inspiració de la Comunitat Europea del Carbó i l’Acer i, finalment, de la Unió Europea: un intent sense precedents històrics de transformar els interessos econòmics compartits en un projecte moral i polític. A mitjans dels anys 2000, aquest projecte seguia molt vigent. Els seminaris universitaris bullien amb debats sobre el futur d’Europa com a institució supranacional, dividits per la qüestió de com convertir la integració fundacional de la unió existent en alguna cosa més ambiciosa: un organisme polític fonamentat en el “dret” i no en el “poder”. Era un moment en què els europeus encara podien concebre una convenció constitucional per a “nosaltres, els pobles d’Europa”. Era un moment d’esperança.

Paradoxalment, l’únic lloc on aquest somni encara perdura és Albània, que sembla haver acabat en una altra càpsula del temps, una realitat alternativa que em recorda el Refugi en el temps del novel·lista búlgar Georgi Gospodinov, on la gent pot triar l’època històrica que vol habitar. Per als albanesos, l’època ideal és la UE de finals dels anys 90, aproximadament des de la firma del Tractat de Maastricht fins al projecte constitucional. Les eleccions albaneses se celebren i es guanyen amb la promesa d’unir-se a la UE; la legislació s’aprova d’un dia per l’altre per alinear-se amb el Acquis communautaire (el cos jurídic de la UE).

Però hi ha un preu. A la costa albanesa, a les ciutats de Shëngjin i Gjader, els centres de detenció construïts per Itàlia per allotjar els sol·licitants d’asil deportats són un recordatori de l’ordre temporal en què viu actualment la resta d’Europa i bona part del món. Allà hi trobem un espai liminar entre l’ideal cosmopolita i la distopia futura.

En un discurs pronunciat davant el Parlament italià al març, la primera ministra Giorgia Meloni va articular aquest nou ordre millor que mai. Com era d’esperar, també va criticar el Manifest de Ventotene, els autors del qual van escriure: “El problema a resoldre, en primer lloc, sense el qual tots els altres avenços seran només superficials, és l’abolició definitiva de la divisió d’Europa en estats nacionals sobirans”.

Per aconseguir-ho, Spinelli i Rossi van defensar (entre moltes disposicions sensates) la separació de poders, la importància de democratitzar l’economia, el paper de la inclusió cultural i la necessitat política de mobilitzar una àmplia coalició de partits progressistes. A això, Meloni va replicar: “No sé si aquesta és la seva Europa, però sens dubte no és la meva”, i va afegir que esperava que aquells que defensaven el document no l’haguessin llegit.

Tanmateix, gairebé ningú fora d’Itàlia va donar-hi importància. Potser és perquè l’Europa actual s’assembla molt més a la visió del partit de Meloni, Germans d'Itàlia, que a la dels primers federalistes europeus. La contribució de l’elit europea a la imaginació del futur consisteix ara, en gran manera, a aplaudir el model de la “gestió migratòria” de Meloni o a afalagar generosament Trump amb l’esperança d’obtenir escasses concessions comercials. Respecte a l’última crida de la presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, a “rearmar Europa”, confesso que em recorda les campanyes de construcció de búnquers a Albània.

Mentre penso en l’any que arriba, torno una vegada més a Kant i al seu recordatori que, en els assumptes humans, ningú no pot predir amb certesa el futur. Una “història conjectural”, va escriure, és diferent de la història natural, perquè el curs dels esdeveniments humans depèn de la llibertat, no de la necessitat. L’única profecia que pot complir-se és la que el profeta ajuda a complir.

De manera que, en comptes d’especular sobre el que pot arribar a passar, prefereixo parlar d’esperança, de l’esperança que Václav Havel va descriure com “esperança sense optimisme”: un deure moral, que es manté fins i tot quan els resultats semblen foscos. És l’esperança de veure que les idees que alguna vegada van animar les institucions d’Europa tornen als carrers en defensa dels drets dels immigrants i contra la maquinària de guerra. El progrés mai està garantit, però sempre és possible, sempre que actuem com si ho estigués. Dins d’aquesta manera peculiar de pensar que és la història conjectural, no seria mala idea recuperar l’esperit de resistència que va fer possible el socialisme cosmopolita del Manifest de Ventotene.

Copyright Project Syndicate