A la vista dels titulars sobre el conflicte amb l’Iran, hi ha por que Occident entri en guerra i acabem en una tercera guerra mundial. Tanmateix, quan s’observa el sistema internacional des de l’economia, apareix una altra conclusió: una guerra àmplia i prolongada és profundament irracional per a gairebé tots els actors.
La raó principal és la interdependència econòmica global. Fa un segle, quan Europa caminava cap a la Primera Guerra Mundial, el món estava molt menys integrat. Les economies eren més autosuficients, el comerç internacional tenia molt menys pes, hi havia moltes més divises i la interdependència digital i tecnològica, així com la dels mercats de capitals, no existia.
Avui passa exactament el contrari. El PIB mundial creixerà al voltant del 3,2% el 2025 i del 3,3% el 2026. Però encara més rellevant és la seva distribució: pràcticament totes les grans regions del món continuen creixent. Estats Units, Europa, Àsia, Àfrica i Amèrica Llatina mantenen ritmes positius. Els països que registren contraccions econòmiques representen menys del 0,5% del PIB mundial. És a dir, més del 99,5% de l’economia global continua expandint-se.
Però és que, a més, en bona part del planeta entre un 20% i un 35% del PIB són exportacions. El comerç global no és un complement del creixement: és un dels seus motors principals. Cap país pot sobreviure sense aquest comerç internacional.
Per això, quan observem crisis com la de l’Iran convé analitzar quins objectius reals persegueixen els actors implicats. La lògica dominant no és la conquesta territorial ni les guerres prolongades, pròpies del segle XX. L’objectiu acostuma a ser la contenció de riscos concrets (en aquest cas el desenvolupament nuclear iranià) sense provocar un conflicte regional descontrolat.
En aquest món que ens ha tocat viure, on les cadenes de subministrament travessen continents, on l’energia circula per estrets estratègics i on el comerç sosté el creixement de la majoria d’economies, la guerra total no interessa a ningú.
Això no significa que el risc de conflicte hagi desaparegut. Els errors de càlcul, els incidents militars i les dinàmiques d’escalada continuen existint. La història demostra que la racionalitat no sempre governa la política internacional.
La globalització no ha eliminat aquests riscos, però sí que ha multiplicat els incentius per evitar-los. Per això, davant del soroll geopolític, convé recordar una idea bàsica d’economia política: quan tots depenen de tots, estripar les cartes deixa de ser una opció racional.
Al segle XXI, més que mai, l’interès comú continua sent mantenir el tauler dret.
A ningú l'interessa estripar les cartes.
