Cada cert temps, el debat educatiu torna al mateix punt: l’augment de conflictes als centres i la sensació creixent de desprotecció del professorat. El darrer estudi del sindicat espanyol STEs-I, segons el qual el 83% dels docents perceben un increment de les agressions verbals i físiques per part de l’alumnat, ha reactivat un relat ja conegut: el de l’escola com a espai en crisi permanent.
Que la majoria del professorat percebi un augment de la conflictivitat és rellevant, però no equival automàticament a un increment generalitzat de la violència. És imprescindible que el departament d’Educació faciliti dades públiques, homogènies i accessibles sobre els casos de conflicte registrats als centres. No per fiscalitzar els docents ni per alimentar relats alarmistes, sinó per valorar fins a quin punt la percepció creixent de conflictivitat es correspon –o no– amb l’evolució real dels fets. Sense sèries històriques comparables, tipologies clares de conflicte i contextualització, el risc és confondre sensació amb explicació.
Tanmateix, hi ha un fet incontestable: la sensació d’intempèrie professional. Si alguna cosa evidencia la reiteració de les dades sobre agressions és que el conflicte escolar no s’està resolent malgrat la proliferació de protocols, plans de convivència, comissions i guies d’actuació. El problema, doncs, no és la manca d’instruments: és una altra cosa més incòmoda.
Durant anys, el sistema educatiu ha erosionat progressivament l’autoritat docent sense substituir-la per un model alternatiu funcional. S’ha confós autoritat amb autoritarisme, norma amb imposició, límit amb repressió. El resultat no ha estat una escola més democràtica, sinó una escola amb autoritat difusa i responsabilitats concentrades. El professorat, avui, ha de gestionar conflictes cada cop més complexos, mediar en situacions emocionals i familiars, aplicar protocols garantistes, documentar cada decisió per por a la impugnació i, alhora, sostenir el clima d’aula i els resultats acadèmics. Tot això sense un suport institucional clar i amb la percepció que qualsevol decisió ferma pot girar-se en contra seva.
Els protocols parteixen d’una bona intenció, però comparteixen un defecte estructural: actuen quan el conflicte ja ha esclatat, no quan es pot prevenir. A més, desplacen la responsabilitat al centre i al docent individual, mentre l’administració es reserva la supervisió formal. El missatge implícit és clar: gestiona el conflicte, però no t’equivoquis. Així, el docent deixa de ser una autoritat institucionalment sostinguda i esdevé un gestor de riscos.
Llegit en clau institucional, el fenomen és encara més clar. Quan un sistema concentra els costos (jurídics, emocionals, reputacionals) en el docent que exerceix l’autoritat, però no li garanteix beneficis clars ni protecció efectiva, genera un conjunt d’incentius perversos. En aquest context, evitar l’exposició no és manca de vocació, sinó una resposta racional.
Aquesta fragilitat es fa especialment visible fora de l’aula. El recent anunci que molts professors deixaran de participar en sortides escolars com a forma de protesta ha reobert un debat que feia temps que es mantenia latent sobre els límits reals de la responsabilitat docent. La protesta recent apunta a una tensió més profunda: fins a quin punt el sistema educatiu continua depenent de la disponibilitat personal dels docents per sostenir funcions que van més enllà de l’aula. En alguns centres, aquesta tensió ja s’ha traduït en una dependència creixent de monitors externs per assumir part d’aquestes activitats.
Delegar el control de l’alumnat a empreses especialitzades envia un missatge implícit difícil d’ignorar: el sistema reconeix que ja no dona prou suport als docents per exercir l’autoritat. Paradoxalment, el monitor extern pot imposar límits clars i conseqüències immediates, no perquè tingui més legitimitat pedagògica, sinó perquè no està sotmès al mateix entramat administratiu, emocional i jurídic. En la pràctica, és una forma de transferir el risc fora del sistema públic. El conflicte, així, no desapareix: es desplaça.
No hi ha més conflicte perquè l’alumnat sigui pitjor que abans. Hi ha més conflicte perquè el sistema ha renunciat a sostenir límits clars i previsibles, i ha deixat sols aquells que els han d’aplicar. Perquè quan un sistema educatiu penalitza qui assumeix responsabilitats i no protegeix qui posa límits, el resultat és previsible: retirada, externalització i soroll. La convivència no es construeix només amb diàleg: necessita normes comprensibles, conseqüències conegudes i autoritat institucional. Sense això, no hi ha democràcia escolar: hi ha fatiga organitzativa. No hi ha inclusió: hi ha desgast.
